Alexandre LANGLADA

L'Alèrta (1894)

 

 

 

Èran qranta, ni mai, ni mens;
La mitat de Tèrra-bassencs,
L'autra mitat de gavachalha.
Dau Cònso' avián la bladariá.
Aquí, cau pas de gorbelalha,
Si-ben d'òmes de batariá;
Tanben, dempuòi la quinzenada,
Que la sega aviá començat,
Tot en cantant n'avián rasat
Cadun per jorn sa quartairada.
En començant, los Lansargòus,
Que son bravament galejaires,
Mesclats embé los Montanhòus,
Mosquets e pas tròp badinaires,
De paur qu'aquò virèsse mau,
Sans mesprés, e ben a prepaus,
En doas còlas se partiguèron.
I aguèt donc la d'en país bas
En la d'en país d'aut; pensatz
Se l'un per l'autre se piquèron
A n'alestir fòrça emai ben !
S'arriba, enfin, tot ben content,
Au darrièr jorn de la campanha;
Mais vejaicí la grand maganha:
A las doas còlas, per la clau,
Demorava pas que lo claus,
Lo famós clau de la Peissina,
E per forviar la fachariá,
Resordon que tot i anariá.
Es dòrs aquí que s'acamina,
A prima aubeta dau matin,
Tota la frapa de segaires
E de ligairas, gais, en trin,
Portant, per caçar los desaires
Dau trabalh, los barralets plens
De bòn vinet de las Plantadas,
De dolhos d'aiga, e de sacadas
De ceba, de pan mitadenc,
De bòn formage de La Guiòla,
De pòts d'anguilons en chauchòla
E puòi de missons a l'alhet.
Lo cièl es per aquí caiet;
Quauque nivolet parpalheja
E, dins la luonchor que nebleja,
D'amesura que lo jorn nais,
Fai creire qu'un aigatge chai,
Que i aurà fòrça bonhadura;
La grand susor fumejarà
Dau copet a la forcadura.
Camina que caminaràs !
Per i agandir son pas preissats,
Sabon qu'auràn jornada d'ora,
Dau temps, los que l'atge enamora,
Se sarran dau joine filham,
Puòi, ma fe, parlan d'amoretas,
E las galòias ligairetas
Respòndon per un cacalàs
O per de mots entrecopats.
Los Roergats de sa companha,
Còntan als sòcis Lansargòus
Los bòns pretzfachs, los braves sòus
Qu'an amagat; pas'n jorn de canha,
Pas'n jorn de destorbe, dempuòi,
Relevant Sant-Jan, fins a uòi.
E zo ! d'aquí la lenga alarga !
Te n'an fardat dins la Camarga,
En riche país Sant-Gilenc,
De quartairadas de forment
E d'eiminadas de sieisseta,
De civada mora e caieta,
Tosèla blanca, dau Pertús,
Tosèla rossa o rascallada,
Fins au formentàs de la prada,
N'i a tant, tant ! que finís pas pus.
Los autres, que l'an ben penjada,
Parlan de la cauca. Deman
Van entamenar la civada,
Lo gran grossièr e, per abans
Qu'ajan fach fin d'aira, bagassa !
Sans calamandrin ni fogassa,
N'an d'aquí au quinze d'agost;
Pascas son estadas plojosas,
Donc las airas seràn granosas
E lo pretzfach avantatjós.
Mès tot aquò vai pas sans i èstre,
Quand òm vòu far lo drech dau mèstre,
Servir las ròdas dau Besson
O dau Piàfo, n'es pas besonh
D'arregardar las girondèlas;
De bòn matin, a las estèlas,
Fincas au vèspre a negre nuòch,
S'es mogut de rebots de palha,
Totara de l'autor d'un puòg;
Mès, gramecís a quauque baia,
Quauque refrin de temps en temps,
De bòn vin fresc, bòna caçòla,
Brava jornada, aquò consòla
E fai passar lo marrit temps.
Tot en contunhant la barjada,
Coma quicòm, a la clausada.
A la lònga son agandits,
Coma lo sorelh espelís.

II

Quau passarà davant ? An ! veire, a tèsta rèsta,
I a pas res per degús. Antau, a tus, Tòinon !
A tus, Cabdèt ! lo sòu es trach… - Demande tèsta !
Clama Tòinon. - Colèga, as perdut, vira flor.
Lo Cabdèt de Charrèla embé sos Roergasses
Saràn los primadièrs. Lo baile, còp sus còp,
Pausa biaça e volam jot un aubre, emb aquò
Fai lo grand torn dau claus, canant passes per passes,
La contenença qu'a. La chorma, d'aquel temps,
S'alestís, desarqueta, agusa, revertega
La mancha jusqu'au coide, escampa lo capèl,
Amòr a l'alambic. Un cadun se bolega
A rejónher la soca, a parelh; fan l'apèl;
Totes ié son: diriatz un batalhon de guèrra
Que, per landar de vam sus l'enemic, espèra,
Entrefolit, pas mai que son vièh comandant
Brande l'espasa au vent, cridant: - Avanç ! avanç !
Entramens, de bòn pas compassat, lo destraire
Camina au torn dau claus, vira lo darrièr caire.
Arriba, carculant de tèsta; emb aquò ven:
- Se las cambas e l'èime an pas pres peca, avèm
De quartairadas, qranta, emai doas e cinc dèstres.
Cadun lo sieu, e puòi un pauc de subre-escòt.
A'n'ora de sorelh, cresi, passarem mestres,
Emb un còp de prètzfach; e, tot diguent aquò,
S'aleugieirís, s'aprèsta a dobrir la talhada:
Vlin, vlan, trau ! vlin, vlan, frau ! vlin,vlan, frau ! la ponhada
En tres bòns còps es lèsta, escampada a l'arrièrs,
D'en travèrs, e l'espiga alairada a la dèstra.
Batiston, son segond, part dos passes après,
Acaba la garbèla e puòi, d'una man dèstra,
La bèla Marietona embraça lo garban,
Pautira d'espigaus tant qu'en ten dins sa man,
E d'un còp de ginolh esquicha, sarra, liga
La garba, la penchena e la rebilha au sòu.
Coma un passeronet que lo printemps cotiga,
Tre que l'ivèr fugís en païs montanhòu,
Tot en sautorlejant de garbèla en garbèla,
Zonzona, tòrd, gaubís, la genta pichonèla,
Tot çò que per lo sòu alaira lo volam.
Es païsa emb Cabdèt; l'a coneiguda enfant,
E lo paure mesquin dempuòi alòr la bada !
Que de fes i a tot dich ! Ela respònd pas nòu,
Ni òi, tanpauc; ben mai, desempuòi que Tòinon
Se n'es, entre la veire, amorachat, la fada,
L'encantaira se ten mai regdeta, sorrís
A totes dos, e puòi, zo ! passa que t'ai vist !
E los dos fièrs rivals, coma au bòsc dos lobasses
Que la gelosiá mòrd, s'agachan d'un regard
Ardent coma un ulhauç: malur se lo tròn part !
Lo Tretzen e Cachèla an comptat sos dos passes
E, zo, prenon la soca; après ven lo Garraud
E lo Sanci, de Nant, dos màgers raquetaires,
Que chaca còp donat ne'n fasián un carrau
A son entorn, pus lisc que los fòrts volanaires,
Candòla, lo bregand; lo caminaire Artelh,
Seguisson; emb d'aquò çai ven l'autre parelh:
Dionet lo petaçat, l'ainat de la Ginchèla,
Genton lo cordurat, de la Cavalariá;
Çaganh e lo Corròt venon après parièr;
Joan dau Fraisse, Paumèl, Pèire de la Garrèla,
E, per la clau, Navat e Conhat lo gauchièr.
Chaca parelh, seguit de sa genta ligaira;
E la còla joinassa, alegra e trabalhaira,
Desempuòi que Sant Joan, brandant son encensièr,
Dabans sorelh levant a'ncensat nòstra tèrra,
D'aquí tant que setembre, en país cevenòu,
Acimèla de nèu la cadenassa fèra;
Provençau, Costolin, Lengadocian, Raiòu
An ausit cascalhar sas gentas cançonetas,
Crocinar los volams, freginar las raquetas,
E lo marchar pesuc dels rustes Caussenards.
Ara, au torn de Tòinon: fièr omenàs, testard,
Adrech, fòrt coma un brau, volontadós e crana
Au trabalh, als plasers, tot ié vai, ren l'engana;
Degús, dins l'environ, pòt lo téner costièr.
Se ditz pasmens qu'un còp atrovet son pariè:
Aquel jorn, son segond, tre qu'arriba a la peça,
Es pres dau cambaròt, l'escarlata ié fai
Patata, pas res; mès el: - Vai te pausar, vai !
Menarai sol, lo temps buta, cau faire prèissa.
Quand, d'azard, un segaire, un joine e bèu drollàs,
Passa a la dralha. - Hòu qué, l'ami ! n'as ren a faire
Per uòi ? - Nani. - Se pòs, ajuda-nos un pauc !
- Refusa ren i sòci', un verai Provençau.
Çai ven, pausa la biaça e puòi, sans res desfaire,
De son vèstit, s'agropa au prètzfach, e fotrau !
- Hòu ! l'ami, pauses pas lo gordon ? siás malaut ?
- Nani, mai crenhe fòrt li frescors matinieras.
- De qu'es aquò, ço ditz lo baile en galejant,
Crenhisses la frescura: e ben, vas prene un banh,
Una caufa a vapor. - Serà pas la premièra.
- Se pòt ben, ditz Tòinon en auborant lo còp;
E l'aubora, e l'aubora, aicí siam, tant que pòt.
Mès lo drollàs lo ten aquí, tot de pè bordon,
Coti-coti, e sans jamai pausar lo gordon.
D'aquò se n'es batut las maissas ben lòngtemps;
Mès n'a pas escarnit lo fièr galabòntemps,
Puòi que, tanlèu au talh, clama: - Coma que n'ane,
Coma que tòrne, e ben, quau a pòu, que s'enane !
E d'un còp de volam te'n fai volar 'n endalh,
Qu'emb aquò sol n'i a pro per liar 'na garbassa.
Sacamand, son segond, ditz emb son plan bagassa:
- Anem ! rèsta pas mai qu'acampar lo raspalh.
Jan Piòt lo renegon, e Nebla lo chimaire,
Son lo segond parelh; Da, lo famós siblaire,
E Beneset lo fòrt, lo que dins un parrí,
Te prend un sieisenc plen e beu a la gargalha,
Coma per lo volam, talament agarrit
Au trabalh, que te fai durar las matinadas
Dau dimenge, lo mens quatòrze oras sonadas.
Quiquilhada, lo que las aponcha tant ben,
E dançaire d'elèit; après eles dos ven
Lo Vantòto, gascon; la Josa, bèu cantaire;
Cambon, Jaque de Coessa, Auteirac, lo Regòrd,
Las Danças, Pèira-Blanca e Nòvet l'autbòissaire;
Tot aquò joine, adrech, finòt, alegre o fòrt.
De ligairas de biais, alèrtas e galòias,
Ardentas au trabalh, a la vòta, a las jòias,
Mandant d'aquí aquí gais refrins, cacalàs,
Galejan los passants de quauques mòts cachoses;
Mès quand ven per azard un de sos amoroses,
Aquò ne'n son de crits, de rires ! mès, botatz,
Lo rire empacha pas de tòrcer la garbèla,
Ni de cochar son ase, e siágue la barbèla
O la femneta facha, als segaires ten còp,
Maugrat lo set, la caud e la susor cosenta;
Mès lo dever, l'amor e la fiertat valenta,
Puòi nòstre gai sorelh, assugan tot aquò.
Pasmens, aquel matin, la còla rèsta muda;
Sus tèrra s'entend res que lo bruch dels volams
Segant lo glòt relenc; dins la palús sornuda,
Lo dindin de la clòpa e la vòtz dels gardians.
Lo sorelh a'scalat, n'a crebat la neblassa,
La cocida a floquets, escampilhant los tròç
Dau fins fons de la mar fins en delai dels puògs,
E tanlèu, aiçaval, raja la caumanhassa.
Mès los segaires fan pas de cas a la caud,
Penequejan be pro per se téne' a la rega.
Es vrai que lo matin deu i avedre una plega;
Mès tanben, lo Cabdèt, malurós ! quante frau !
Sariá-ti lo bosin que menan las cigalas,
Dempuòi que lo sorelh a'mbegut l'aigatjàs ?
Sariá-ti dels tavans lo bronzinament d'alas
Que l'aurián atissat ? Crese pas 'quò: gachatz,
D'òmes antau, jamai moscassa, moissalina,
Ni tavan i an poscut far montar la monina.
Es de crèire, puslèu, que n'a volgut sentir
Sos sòcis, e ben, pòt, s'es antau sa pensada,
Arregardar detràs, e veirà la colada
En renga e que pas un n'a 'gut son dementit.
- Lo blat desraba, enfants, daut, daut ! a l'agusatge !
E per que lo volam siágue plan afiutat,
Lo que mena lo chafre a besonh de pintar
Quauques còps d'aquel chucs que raja en autonatge,
Ditz lo baile. Emb d'aquò, d'aise, quita lo talh,
E la còla seguís. Sacamand, qu'es lo gal,
Que tot ritz sus son gost, quand encana lo rire:
- Puòi qu'avèm l'autbòissaire, ara qu'aquò me pren,
S'après dinnar volètz, farem çò que vau dire;
E ben, levarem bal, e ieu cap de jovent !
- Òi ! viva Sacamand ! viva la farandona !
Sus aquel gost, la còla a l'ombra s'amolona.

III

- O ! qué ! lo Castejaire ? E ben, dises pas res ?
Te faràn mentir saique. - Ò ! qu'es pas nuòch encara,
Clama lo vièlh Barolla, alairat sus lo tes,
Bevon dau bòn, a ranc, fai caud: la tintamarra
Los agantarà lèu. E los dalhaires van,
Sans mai, prene l'endalh. - De qu'es aquò ? ço fan,
L'autbòi ? Capon de sòrt ! Es vrai, dempuòi dimenge,
Nòvet qu'aviá pancara enraufelat son enche,
L'enraufèla; emb-d'aquò lo marga dins l'autbòi,
Entona, e per l'escamp clantís la grand fanfara.
Ah ! malurós ! dau còp tot s'aubora, galòi,
Dau pàtus foratgenc ont lo Barbian s'esmarra,
De la Folhada au Cosso, au cròs de Consegat,
Au plan de Pèira-Ficha, en tot temps eissagat,
Fins en aiçamondaut Sant-Danís e Torena,
Pretzfachièrs, jornalièrs, pastres, rafis, boiracs,
Tot çò que ten l'otís o garda o carga o mena,
Tressauta en aussissent aqueles sons aimats.
Mès s'aqueles grands èrs, en rodant dins l'espaça,
Fan trementir de gaud tot çò que los ausís,
De qu'es pas quand, aquí, sus la gèrba, a l'ombrassa,
Se capita filhans e jovents trefolits.
Tanben, dau còp, cadun s'aubora emb sa caduna,
Risolièrs, pè en l'èr e la man dins la man.
A la tèsta i a Lòla emb au gai Sacamand.
L'autbòissaire, timbrós, a bèl eime desgruna
Ce qu'en tèsta ié ven: jòga lo menuguet
De la Reina; aquí Teta emb lo bèu Quiquilhada
Lo dançan tant de biais qu'espantan l'assemblada.
Ven lo beligangà; dura qu'un momenet,
Mès los quatre parelhs que lo dançan s'atiran
De picaments de mans; dau fandiàngo 's lo torn:
Totes los Lansargòus, franc d'un qu'en van pautiran,
Seguisson en grand fòga; ardit ! torns e bistorns !
Mès, tre que restontìs l'alegra borrelhada,
I a pus de retenença; entre los dau país
E los d'en amondaut se fai mari-mesclada,
E de cants, d'entrechaus, e de sauts e de crits !
Mès lo rafastinós, qu'en van espautiravon
Per lo fandiàngo, fonha, alai, sol, a despart.
Quau es ? Totjorn lo meme, es Tòinon lo testard,
Saique morgat de veire embé la Marietona
Son rival, lo Cabdèt, se fasent vis a vis,
S'es talament montat, talament lo fissona
La gelosiá, qu'enfin poguent pus téner, ditz:
- Veire ! es-ti per dançar que siam aicí, canalha ?
O per faire la sega e rassetar lo claus ?
Pus lèu que de jogar, dançar, far la gandalha,
Vau mai qu'anem au talh, car, se tardam un pauc,
Acabarem pas d'uòi. - Pus lèu que çò que creses
Acabaràs, Tòinon; ò, tu que tant te'n creses,
Veiràs cossí lo blat se copa. - O veirem ben !
- Ò, lo veiràs, amai tos Lansargòus tanben !
- Hòu, colèga ! anem plan ! as mau virat la vèla;
Quau se pica, disèm, mai que mai se martèla.
Non, non ! pas ges d'alèrta, una brava cançon
Farà far mai d'entanche, amaisarà la bròda,
Caufa lo caumanhàs, n'avèm fòrça besonh,
Per podre téner còp tant que vira la ròda.
A tus, Tòino, tus que las engàubias tant ben !
- Que lo Cabdèt comence ! après, ieu, s'ai lo temps.
Sans tròp pregar, Cabdèt ven: - Ieu ne sabi una
Que tomba del mestièr, l'ai facha estent de luna.
E dessé que cadun aganta son prètzfach.
Dau temps que lo sorelh a son pontificat
Larda de lamps brausents l'aubram que s'abatèla,
Qu'embrúmia l'aire embé sos dardalhs abrasats,
Que ne'n fai petejar lo glòt, pampa e tosèla,
Qu'a l'ombra, los aucels chauman, afalenats,
Escotant dau grilhon, de l'ardenta cigala,
Lo mostrós chafaret, lo bronzinament d'ala,
Esperant dau labech l'alen savi, imorós,
Per reprene aitanlèu son bresilh amorós.
Mès, dessé qu'ailalin la labechada chauma,
Que dins lo vaste claus tèrra e blat getan fuòc,
Que lo volam pallèva una vapor qu'escauma,
Lo Cabdèt, tot relent, a pres son pus bèu còp,
E de sa vòtz clarina, a plena gargamèla,
Larga dins l'aire grèu sa polida cançon;
E tot en ondejant, dels Englòus en Cairèla,
Jusqu'au fons de l'estanh vai bombir lo resson:

LA MANHAGOSA

I a'na moreta,
Daut l'Espitalet,
Gaia, fresqueta,
Los uèlhs de jaiet,
Qu'es polideta,
Jota son blanc chapelet !
Dempuòi qu'es d'atge
De la maridar,
De son vilatge,
De l'encantonat,
Pastre e messatge,
La çai venon demandar.
De las masadas,
D'enfants de rendièrs,
En cavalcadas,
Çai venon esprès.
Per sas uelhadas,
N'aurian faches de foliás.
Los jorns de vòta,
Mai d'un mestieirau
De la vilòta,
Çai venon 'mbé gaud,
Dòrs la faròta
Tenir 'n doç e gai perpau;
Mès la gojada
Es jamai d'imor;
Res non i agrada,
Es pas preissada,
E tot riguent ditz de non.
Adonc la maire:
- De que penses, tu !
Per te complaire,
Trapes pas degús,
Un jorn, pecaire !
Los galants çai vendràn pus.
La manhagosa,
Jove, tot li ritz;
L'atge la nosa,
E lo temps corrís;
Flor melicosa,
Tot la fug quand se passís.
La bèla, alara,
Rebeca en riguent:
- Siái jova encara,
E de mon printemps,
Subre ma cara,
La florida se manten.
Mès se siái fièra,
Quand me fa la cort,
Es qu'ai l'espèra,
De n'esposar'n jorn,
Lo que sus tèrra
Aurà solet mon amor.
Ara, au darrièr verset:
Mon bèl fringaire,
Ieu lo chausirai,
Sans vos desplaire,
Ont lo traparai;
Son nom, ma maire.
D'arunan vos lo dirai.
E veja-l'aquí tota !

Tant que tenguèt lo cant qu'embé gaud tot escota,
La Marietona pensa, e n'a, saique, rason,
Que, de segur, per ela es facha la caçon;
Dau plaser trementís, e seriá fòrça urosa
Se dau qu'ela aimarà podriá n'èstre l'esposa.
Tòinon a'na autra idèa, e tot sarrant de dents,
N'a butat, n'a tirat la còla tot lo temps;
Talament que, tanlèu la cançon acabada,
Son estats tal a tal, lo baile e la colada.
Cabdèt, en s'auborant, d'aquò n'es tot susprés.
Vòu parlar, mès Tòinòn, zo ! ié còpa lo les;
- Dises que la cançon es coma aquò finida ?
Ieu mantene que n'as bramat qu'una partida,
E l'autra, se volètz, ieu vos la vau cantar.
- Canta-la, canta, ditz lo Cabdèt espantat.
Alòr, lo fièr gandard, dins sa cabeça fura,
Compausa çò que canta, en batent la mesura
A grand còps de volam; son orguena de brau
Retrais au tròn qu'espeta, ailalin, dins lo siau:

L'annada passa,
La sega reven.
A la dròllassa,
Sa maire ié ven:
- D'en tèrra bassa,
Tornaràs sans dire ren ?
- Mon apromessa,
Maire, la tendrai,
Emb ardidessa,
Son nom vos dirai,
S'a pas richessa,
Sarà tojorn branle-gai.
De mos amaires,
E, saique benlèu,
Dels fièrs cantaires,
Sarà lo pus bèu,
E dels sagaires,
Lo qu'aurà lo mai d'arpèu.

Eh ben, coma atrobatz ? la dròlla a pas vergonha,
E fai ben de voler lo qu'a lo mai de ponha.
Ho ! que ? filhas, e ben, gardatz-me de mentir !
Rebutariatz l'amor dau pus fòrt d'en aicí ?
- S'aquel qu'es lo pus fòrt te revèrta, ò maseta !
Lo ti vòle passar per dejota cambeta,
Coma lo te faguèt un jove Provençal.
- M'enchaute dels d'amont coma dels d'aiçaval,
E n'auràs lèu la pròva: - A l'alèrta ! A l'alèrta !
Orla tota la còla; a la fin sauprem, cèrta,
Quau, d'en aut o d'en bas, a tetat milhor lach !
A l'alèrta ! fommé, per claure lo prètzfach.
L'alèrta a començat: cadun de regda fòrça
E d'adressa e d'engin, e de vanc e d'alen,
Manjant, coma se ditz, las espigas que tòrsa
De la man guèrla, e puòi lo volam la reprend.
Brusent e coejant autant qu'una sernassa
Que desvista en amont lo moisset que la caça.
D'autres còps sòrt dau blat per reprene l'endalh,
Dins l'aire treslusís coma un ulhauç vespral.
Pasmens, a bèles paucs, la còla se brigola,
Dau temps que lo Cabdèt coma un folet trascola,
Tengut cotí-cotí per son ruste rival.
D'unes, aperaquí e detràs, se mantenon;
D'autres son semenats e, per lo dich sol, tenon,
Picant pertot au còp, estralhant lo trabalh.
Avanç ! los majoraus, se sarran de la tòca,
S'arriban tal a tal, i aurà quauqu'un de mòca.
Quauques passes encara: ai ! ai ! ié son, ié son !
Malur ! malur ! lo claus, en amont, fai besson
Dau costat dau Cabdèt e Tòinon sòrt premièr:
- A ieu, a ieu la jòia ! a ieu pol e laurièr !
E tus per subre-escòt, hòu ! qué ? la Marietona !
E tot diguent aquò, dòrs la ligaira cort.
Cabdèt, furon, s'acorsa e, l'arrestant tot cort,
I envolana lo còl, e: - Tire, Dieu me damne !
Mès Tòinon, còp sus còp: - Tira, gus, o t'escane !
E de son volanàs i envolta lo copet.
Los autres qu'emb aquò i a 'n brieu que se i espèran,
Per los desseparar, corron que se desfèrran.
- Qué ! de qué fas, Tòinon ? Siás-ti baug, Cabdetet ?
Anem, an, per pas res, qu'aquò finigue, veire ?
Dau temps, lo femelam, espaordit, corrís
Au torn dau claus, quialant coma se pòt pas crèire,
Las mans subre la tèsta e mandant de grands crits:
- Secors ! i a 'n assassin au claus de la Peissina !
I a 'n murtre a la Peissina ! ai ! ai ! mon Dieu, secors !
A travèrs l'aire siau, orrible, espectaclós,
Coma lo clas de mòrt, aquel secors bronzina.
- O sabiái ! ditz lo pastre en fiscant son baston,
E ié corrís de vam. Los dalhaires dau Cosso
Quitan dalha e cotièr, en prèissa se i acorsan;
Los carretièrs d'alai, d'en Pàtus, Camp-Redon.
Qu'en entorchant lo forc entendon la novèla,
Sans res mai demandar sautan de la redèla;
Los gents de Tartuguièira, arribant au trabalh,
Corrisson dòrs los crits; dels garachs, dels restobles,
Los rafis, removent, plantan aquí sos cobles;
Tot larga d'onte ven lo bruch e lo rambalh,
E tanlèu agraupits, veson los dos bregoses,
En mitan de l'ordòu dels sòcis esmoguts,
Retenent los esfòrç dels dos ataus furioses
Que son aquí, tancats, en peu, braç e còl nus,
Ont lo volam lusís coma un talh de guiotina,
Las dents clavadas, muts, peusses esfolissats,
Se targant embé d'uòlhs ardents, enmaliciats,
Que la ràbia enlusís e la mòrt enterina.
Fins ara, son tenguts en respet, pauc o pro,
Esperant qu'à la fin los auran per doçor.
Per malur, quand l'amor lo paure còrps enfèra,
La gelosiá çai ven emb la vengença fèra;
Alòr, adieu, pietat, adieu, sen e rason !
Tot d'un còp, dins los uòlhs de l'enrabiat Tòinon,
Un ulhauç treslusís que, còp sus còp, rebuta
Lo regard dau Cabdèt; los sòcis l'an comprés;
Adonc, vesent que i a res que la fòrça bruta,
Per forbia 'n grand malur le sarron los ponhets
E lo còrps; maugrat 'quò, los regets nervilhoses
Qu'an seguit los regards fères e malicioses,
Fan un pau tressautar los volams afiutats,
Amai que just a temps los agan arrestats,
Un rajolet de sang, tras lo copet, espira.
- Los laissaràn tuar, saique ! Maladicion !
De bòn, que siatz aquí d'òmasses un molon,
E trobatz pas l'engenh per esternir 'quela ira ?
Tanlèu tot lo filham, en tèsta Lena, Bèu,
S'arramban, emb d'aquò: - Vene, la Marietona,
Tus l'encausa de tot, vene dire a ton flèu
Un quicòm de docet, ce que mai l'afeciona,
Ce que te ditz lo còr. La paura a tot comprés;
Una larmeta a l'uòlh, l'arcanet sus la cara,
Maugrat son grèu codors, sorriguent un brigon,
La còla fai escart, la dròlleta se sarra,
E de sa vòtz mistosa: - Hòu ! qué? ven, Cabdeton,
Siagues doncas bravet, ho ! Cabdeton, mon òme,
Se vòls qu'ailamondaut a ma maire te nòmme !
Coma una musiqueta, aquela vòtz bronzís
Au torn dau frònt pallàs dels rustes cadelasses.
Au còr, quicòm d'estrange en eles dos sordís.
Lo despièch e l'amor i aflaquisson los braces.
E dau temps que Tòinon arramba, en bondinant,
E sa farda e sa biaça e que, tot trascolant,
Brandís son volanàs coma un sacra-mon-ama,
Uroses que l'alèrta age finit tan ben
E que, l'esfrai passat, la còla tot riguent,
Per escachon, plan-plan, dòrs lo vilatge, eissama,
Lo Cabdèt de Charèla, als pèses dau bòn Dieu
Seguís de braç a braç embé la Marietona;
E sus son frònt de vièrge el pausa una potona.
Premièr bais que l'amor, au libre d'òr, escriu.

 

 

Retorn a la pagina de Langlada

Retorn a l'ensenhador de la literatura montpelhieirenca d'òc
Retorn a l'ensenhador de la literatura dau sègle XIX
Retorn a l'ensenhador generau