Azalaïs de Porcairagues


De la misteriosa Azalaïs avèm pas qu'una vida, que vau de tot segur pas melhor que las autras... valent a dire qu'es probablament imaginària cap e tot. La vida nos ditz qu'aquela "gentils dòmna" èra "de l'encontrada de Montpelhièr".

Aquí la vida...

N'Azalais de Porcarages si fo de l'encontrada de Monpeslher, gentils dòmna et ensenhada. Et enamorèt se d'En Gui Guerrejat, qu'èra fraire d'En Guilhem de Monpeslher. E la dòmna si sabia trobar, et fez de lui mantas bonas cansós. (Bout.-Cluz. p. 341.)

Se considèra generalament que Porcarages es lo vilatge de Portiranhas, entre Agde e Besièrs. Azalaïs i auriá viscut dins la segonda mitat dau sègle XII. Per son editot mai recent, Cyril P Hershon (2001) aquela identificacion fai pas cap de dobte. Aitanben Azalaïs èra de tot segur pas dau castèl ni de la familha nòbla de l'endrech. De mai, segon Hershon, Azalaïs passèt probable la pus granda part de son temps a Montpelhièr.

De las "mantas bònas cançons" ne rèsta pas qu'una que donam aicí. Es un poëma interessant per mai d'un aspècte, e amb un cèrt gaubi que ven de la frescor d'aquela sensibilitat feminina quand Azalaïs parla de dire òc, dignament, castament, a las avanças amorosas de son amic...

Aqueste poëma parla d'Aurenga, ne descriu los monuments: lo castèl de Belesgar, la glorieta (ancian palais dels princes d'Aurenga), lo caslar (fortalesa), e enfin le famós arc roman, ont son escalpradas batalhas e combats (assai). S'es pensat aladonc (Sakari) que l'aimador cantat per Azalaïs èra Rambaud d'Aurenga. E lo poëma auriá pogut èstre une mena de planh a la memòria de Rambaut defuntat en 1173. Mas quau sap s'aquel vèrb perdiei («perdiguère») dau v. 46 parla de mòrt o solament d'abandon amorós? Azalaïs podriá èsser la polida dòna que Rambaud canta jos lo senhal de joglar.

Los v 33-40 son fòrça importants per l'istòria de l'amor trobadorenca: per R. Nelli, auriam aquí una mençon de l'assai. L'assai èra una mena d'espròva que la dòna impausava a son amorós: devián jaire cotria sens complir l'acte amorós.

Enfin, lo mandadís a la fin es dedicat a Ermengarda de Narbona, protectritz ben coneguda dels trobadors (1143-1197).

Azalaïs primadièira d'un biais d'escriure femenin en rompedura amb las règlas dau trobar?...

...segon Tilde Sankovitch (1999) ???.

Me soi carrat de trobar aquela reflexion citada per Hershon dins "les troubadours de Béziers". Es exactament çò que ressentisse ieu davant aquela pèça celèbra e injustament depreciada per los erudits. A l'ora dau trobar ric, es a dire de la retorica estetisanta triomfanta, Azalaïs, virant l'esquina a las extrèmas sofisticacions dels atlètas de la versificacion que reinavan alavètz sus la scèna dau Trobar, dobrís amb dignitat e simplicitat son còr sensible. Que nos esmòu au travèrs dels sègles. E aiçò en responsa au quite mèstre dau "Ric" (son aimador?) Rambaut d'Aurenga... : "suggerisse, ditz Sankovitch, que veguèssem aicí una estetica femenina en trabalh de naissença, estetica non pas facha de formas ben construchas, ni de desvolopament linear, ni amb unitat logica, mas de fluiditat, de multiplicitat, de simultaneïtat: una estetica de borroladís e de desconvenéncia.".

AR 'EM AL FREG TEMPS VENGUT

 

Ar em al freg temps vengut,
Que'l gèls e'l nèus e la fanha,
E l'aucelet estàn mut,
Qu'us de chantar non s'afranha;
E son sec li ram pels plais,
Que flors ni fòlha no'i nais,
Ni rossinhòls non i crida
Que la en mai me reissida.
Tant ai lo còr deceubut
Per qu'ieu soi a totz estranha,
E sai que l'òm a perdut
Molt plus tòst que non gazanha;
E s'ieu falh ab motz verais,
D'Aurenga me mòc l'esglais,
Per qu'ieu m'estauc esbaïda
E'n pèrt solatz en partida.
Dòmna met mout mal s'amor
Que ab ric òme plaideja,
Ab plus aut de vavassor,
E s'il o fai, il foleja;
Car çò ditz òm en Velai
Que ges per ricor non vai,
E dòmna que n'es chausida
En tenc per envilanida.
Amic ai de gran valor
Que sobre totz senhoreja,
E non a còr trichador
Vas me, que s'amor m'autreja.
ieu dic que m'amors l'eschai,
E cel que ditz que non fai
Dieus li don mal' escarida,
Qu'i'eu me'n tenh fòrt per garida.
Bèls amics, de bon talant
Soi ab vos totz jorns en gatge,
Cortés' e de bèl semblant
Sol no'm demandetz outratge;
Tòst en vendrem a l'assai,
Qu'en vòstra mercé'm metrai
Vos m'avètz la fe plevida,
Que no'm demander falhida.
A Dieu comand Bèl Esgar
E plus la ciutat d'Aurenga
E Glorïet' e'l Caslar
E lo senhor de Proenza
E tot quan vòl mon ben lai
E l'arc ont son fach l'assai.
Celui perdiei qu'a ma vida,
E'n serai totz jorns marrida.
Joglar, que avètz còr gai,
Vèrs Narbona portatz lai
Ma chanson ab la fenida
Lei cui Jòis e Jovents guida.

(Tèxt de 0. Schultz, corregit per P Bèc, discrètament modernizat per ajudar la lectura. L'edicion tota recenta de C Hershon (2001) apòrta quauques modificacions de detalh que càmbian un pauc lo sens mas lo cambaviran pas)

Traduccion

Ara sèm pervenguts al freg temps dau gèl, de la nèu e de la fanga. Los aucelets demòran muts, que cap d'eles a pas enveja de cantar. E la rama es seca dins las randissas, i venon pas ni flors ni fuòlhas, e lo rossinhòl i crida pas, aquel qu'en Mai me despèrta!

Tant ai lo còr decebut que soi a totes estranha. E sabe qu'es mai lèu fach de perdre que de ganhar. E se m'engane amb de mot verais, aquò's d'Aurenga que me venguèt l'esmòu. Ne soi tant desvariada que ne pèrde solaç en partida.

Una dòmna met fòrça mau son amor quand amb un ric òme plaideja, un qu'es plus aut qu'un vavassor. E s'ela o fai, ela fai foliá. Car se ditz en Velai que [amor] s'apària pas ges amb ricor: e una dòmna que fai aquela causida la tène per envilanida [=avilida].

Ai un amic de granda valor que sobre totes senhoreja. A pas un còr trichaire amb ieu, car m'autreja son amor.

Dise ieu que mon amors li escai! E aquel que ditz que non, que Dieu li dòne mala sòrt! Me sentisse aquí dessús pro segura...

Bèl amic, de bòna gràcia, soi amb vos totjorn engatjada, cortesa e de bòn biais, basta non me demandetz otratge! Lèu ne vendrem a l'assai, qu'en vòstra mercé me metrai: m'avètz promés que non me demandaretz de falhir...

A Dieu recomande Bèl Esgar, e mai la ciutat d'Aurenga, la Glorieta, lo Castelàs, e lo senhor de Provença, e totes los que vòlon mon ben enlai, e l'arc ont son escalprats [los combats que retipan l'assai]! Ai perdut aquel qu'a ma vida, e ne serai totjorn malurosa.

Joglar, qu'avètz còr gai, vèrs Narbona portatz lai ma cançon amb sa finida, cap a la que Jòi e Jovent la guidan.