Josèp-Sebastià PONS

(1886-1962)

"la poesia es la clau que deslliura la llengua"

"lo mèstre (catalan) de la poësia occitana de uòi"- e que siaguèt una passada montpelhieirenc e "dissatièr"

Aqueste rosselhonés (d'Illa sus Tet) nascut en 1886, e que siaguèt longtemps montpelhieirenc s'endeven qu'es una figura essenciala de la renaissença occitana. E de l'istòria literària de Montpelhièr, de segur. 

Après d'estudis a Perpinhan, bachilièr, vai passar en 1905 un an es Espanha. Barcelona, ont crompa "El Canigó" de Verdaguer  que serà a Madrid son libre de cabeç. Ne legirà 100 vèrses cada jorn. Aquí descobrís la dignitat dau catalan, jot sa forma "populara" desvolopada per lo grand poèta renaissentista. Car Barcelona l'enfachina, de tot segur, dins lo revolum ufanós de sa renaissença catalanista d'alavetz. Mas Ives roqueta mòstra ben cossí se distància un pauc dae la tissa intellectualizanta ipermodernista dels barcelonins. Cèrca quicòm de mai enrasigat. Que renosèsse amb Verdaguer. E tanben amb los ancians classics catalans: Ramon Llull, Bernat Mètge. E es en Espanha que vai trobar d'autras grandas influéncias: culturas popularas, òbra d'Antonio Machado, etc...

En 1911 se marida amb Elena, son amor de joinessa. "Totes los mots d'amor qu'ai diches dins ma vida, aquò's en Catalan que los diguère". Es l'epòca ont escriu son "prumièr libre dau bonur", que confessa coma un libre clau de son òbra: "Bon Pedriç" (que pareisserà pas qu'en 1919). 

Quatre ans de guèrra (1914-1918). Parentèsi sanguinosa e silenciosa. 

Après la guèrra, Pons, professor au licèu de garçons, es Montpelhieirenc. Amic de Dezeuze e d'Azemà, participa a las amistosas acampadas dels "Dissatièrs". Los occitans reconoisson un mèstre sieu dins l'òme d'aquel "cant de 1'arma e de la carn, ont cada degot de bonaür, d'extasi o simplament de doçor, èra enclausa" (Max Roqueta). En 1923 Ismaël Girard fonda "Oc". En 1930 "Lo Novèl Lengadòc", movement estudiant  renaissentista, se deslarga. Pons es una de las referéncias màgers d'aquelas sabas nòvas. E en 1925, a publicat un libre qu'a fòrça marcat aquela pontannada: " Canta Perdiu". 

"Es dificil d'exprimir çò que foguèt per nosautres, 1'esbleugiment de Canta Perdiu" escriu en 1962 Max Roqueta. "Una vòtz nòva, una paraula mai selvatja que la de Calendau o de Mirèlha, mai naturala, mai pastada de vida vidanta, e mai secrèta, tanben, mai vòtz d'una poësia mai escrèta, una vòtz qu'èra pas eloquéncia, mas planh, o cant de 1'arma e de la carn, ont cada degot de bonaür, d'extasi o simplament de doçor, èra enclausa, per sempre mai, dins la claror d'aiga fresca dau poëma." De notar qu'en meteis temps quasi, en 1926,  Josèp d'Arbaud (1874-1950) renòva genialament la pròsa occitana amb "la bèstio dóu Vacarès". En  1926 tanben, Pèire Azemà, que demòra parnassian dins l'inspiracion de sos vèrses ( "Tèrra d'òc" 1926) publica un tèxt originau que se rempeuta sus lo teatre antic,  "Lo Ciclòpa". 

1925-1926 es donc un temps de trencadura, de renovament fons. Pons es au centre d'aquel cambiament. 

Lo Pons d'aquel temps es descrich amistosament dins un "tablelet" de Dezeuze dins " Brancas d'Euse" (1929). 

Trencadura, renovament fons, disiái. A bèles uòlhs vesents aquel cambiament pren forma dins la decennia que seguís. En 1934 pareis dins "Oc": "Secrèt de l'Erba" per Max Roqueta, mentre se  fonda lo jornal "Occitania", tant important o benlèu mai que lo celèbre "Viure" de la pontannada 1960-70. E en 1935 Loís Alibèrt (1884-1959) publica - a Barcelona...-  son libre fondador, la "Gramatica occitana", ja paregut en fulheton dins "Oc".  En 1937 Max Roqueta publica a l'encòp  "Crounica legendària das Troubadours" (Ed Calendau), e son prumièr grand recuèlh de poèmas:  "Sòmnis dau matin". 

Aquelas doas òbras de Max Roqueta ("Secrèt de l'Erba" (1934) e  "Sòmnis dau matin" (1937)) "van èsser a l'origina dau renovelament poetic lengadocian e de la poesia occitana actuala" (Ives Roqueta, 1963). 

Mas en Junh 1933, la vida e l'inspiracion de Pons son cambaviradas per un dòu màger: lo trespàs d'Elena, son esposa, "la flor de sa vida". 

Lo reculh  "Cantilena" es de 1937. Sola la debuta n'es d'abans lo dòu d'Elena. E assistissèm a una pojada cap a una limpiditat espantosa dau desespèr, dins un asuèlh tant bèu coma sempre, mas esbegut de son espiritualitat. Una armonia que se resclau sus lo void, bleuge. "De 1937 a 1950, escriu Ives Roqueta, lo silenci se resclausís sus Pons." Mentre una autra guèrra ensagnosís lo mond. A Montpelhièr demòra desenant, en exilh, lo grand  Pompeu Fabra (1868-1948). Dins la carrièira Boussairolles ont estarà entre 1940 e 1942. Dins aquela pontannada l'influéncia de Pons aitanben se deslarga dins dos bèus recuèlhs de poèmas occitans: 1942 "Sòmnis de la nuòch" per Max Roqueta; 1945 "Aquarela", per Leon Còrdas.  Lo vam es lançat e s'amadurarà encara après la guèrra. 

Tornem a Pons. En 1935 a quitat lo Clapàs, es professor a la facultat de letras de Tolosa ont ensenha la lenga e la literatura ispanicas. Fins a sa retirada en 1953. Ont tornarà au sieu, en Rosselhon. Cau esperar l'annada 1950 per que tòrne escriure. Encara dins l'escura nuòch de son dòu, qu'a l'estèc de mudar en lutz canda. Son darrièr libre important, Cantilena, èra de 1937. En 1950 paréisson: Conversa (1950), e Concert d'été (1950). 

Espiatz  coma despintava alavetz (dins "Oc", Julh de 1951, p 30) sos ligams amb Occitània, ont tota la generacion lo celebrava coma son mèstre d'escritura: de paraulas d'aur, de legir e de relegir mièg sègle après...

 

 

E puòi, après 1950, lo darrièr Pons tòrna nosar amb la lindetat de son inspiracion de sempre.  El Llibre de les Set Sivelles (= lo libre dels sèt sagèls, 1956),  Faula d'Orfeu (1959)... 

Josèp-Sebastià Pons èra  tornat en Rosselhon. Ont a pas jamai quitat d'enrasigar son inspiracion. Enlai  defunta en 1962. 

En 1963, Ives Roqueta ne publiquèt una presentacion bilingüa (223 pp) en cò de Seghers. 

Amb la notícia necrologica de Max Roqueta que dòna çai-dejota, aquestes dos tèxtes mòstran cossí lo rosselhonés es ressentit coma un paire aimat per los qu'entreprenguèron d'escriure en lengadocian après "Canta Perdiu"...

 

(Notícia necrologica per Max Roqueta in "Oc", 1962 N° 223, pp 28-30).

Lo vint-e-cinc de Genièr passat (1962), Josèp-Sebastià Pons èra assetat a sa taula, devant la fuòlh ont un poëma èra a mand de nàisser. Era près de miègjorn e, davant la fenèstra, lo Canigó, cargat de nèu, enlucernava,
dins un solelh de prima. Una ora de mai e lo mèstre de la poësia occitana de uòi èra espandit, gelat dins la mòrt.

L'avèm menat, sens o creire, al cementèri d'Illa, sa familha, sos amics rosselhoneses, catalans, venguts de Barcelona, occitans, totes assucats per lo còp, tan brèu, que semblava pas de bòn qu'aquel òme poderós, pastat de fòrça terrenala, amorós de la vida e de tota beutat, poguèsse per sempre mai s'èstre esvanit d'aquela lusor dau cèl, d'aquela resplendor de la tèrra, que sa poësia ne demòra la mai linda e la mai ufanosa de las incarnacions.

Ome tot drech sus sa patria, entre doas civilizacions, que se partiguèron sa jovença, l'idèa d'escriure en francès sembla pas de l'aver tocat a 1'ora de la grand causida, de dètz-e-sèt a vint ans. Aquel canton de tèrra catalana, lo sentissiá coma l'arbre pòt sentir per la saba qu'agandís sas brancas tota la riquesa dau sòu. Lo catalan èra per el la
vòtz sola, unenca, d'aquela tèrra, la sola que la podiá exprimir. Pons, aquò es la lenga viscuda dins son senhorejar natural, evident, elementari. D'aquel país, d'aquel pòble, pres dins tota son espandida istorica, foguèt, la mitat d'un sègle, la consciéncia mai pròcha e mai prigonda.

En sas mans,pacientas, amorosas, culhiguèt tota la riquesa espandida e demembrada dels autres ; ne traguèt la realitat esconduda jos las semblanças, e lo poëma es aquela vertat de detràs las causas, mai veraia encara que las causas.

Sabe pas que la poësia chinesa d'epòca nauta per capitar miracle tan linde. Tant es verai que Pons-qu'a tan bèn legit la poësia pastorala d'Espanha, e encara mai Cervantés, que se cresiá, tot primièr (quau se n'avisariá?) lo felen de Jean de La Fontaine, qu'a viscut una vida
estranhament parièira, e vesina, en son jove temps d'un Antonio Machado, qu'a pas pro conogut per n'èstre marcat, demòra un fenomèn unenc entre las poësias d'Occident.

Per la rason que sa vòtz es estrechament la vòtz, encara jamai ausida, d'un país e d'un pòble, aquela que lo Rosselhon esperèt nòu sègles per li dire lo cant prigond de son arma. Lo poder tot, tota la virtut poderosa, lo flume de vida d'aquela raça, se son levats en un òme
unenc que sa paraula solitària, melhor que tota autra, enclau lo dire de sa raça. E tota leiçon forastièra s'es cremada e perduda au fuòc de son amor.

Es dificil d'exprimir çò que foguèt per nosautres, 1'esbleugiment de Canta Perdiu. La revelacion, per lo primièr còp de ma vida, de quauques verses de Mistral, espelits subran de la mementa de mon paire, un jorn - aviái aperaquí dotze ans - que, jos los pins de son òrt m'ajuda a cargar, sus la barda de la sauma, un fais de correjòla, sol ne pòt bailar quauque idèa. Me recòrde encara, dins lo planh leugièr dau vent dins las brancas, lo levar de la poësia dins ma vida, d'una poësia non pas estrangièra coma la de 1'escòla, mas nòstra, pastada dau sang de nòstre sang, d'aquela lenga de la carrièra e dau camin :

Deja lou risoulet se mesclava à si plour,
Semblablamen a l'eigagnolo
Que, lou matin, di courrejolo,
Bagno li campaneto molo
E perlejo, e s'esbèu i proumiéri clarour.

Tot aquel pan d'aur per un fais de correjòlas acampat per de conilhs!
Aquel enclausiment, lo retrapère a dètz-e-sèt ans, en 1925, amb Canta Perdiu. Una vòtz nòva, una paraula mai selvatja que la de Calendau o de Mirèlha, mai naturala, mai pastada de vida vidanta, e mai secrèta, tanben, mai vòtz d'una poësia mai escrèta, una vòtz qu'èra pas eloquéncia, mas planh, o cant de 1'arma e de la carn, ont cada degot de bonaür, d'extasi o simplament de doçor, èra enclausa, per sempre mai, dins la claror d'aiga fresca dau poëma.

E non èra una vòtz per cantar de conquistaires o de luchaires, d'astradas eroïcas o legendàrias, mas per dire, per mostrar, per imaginar, per engabiar la gaug, la bonaür simple, la doçor estranha de la vida :
amor que plorava, pobre cor feliç
amb una paraula li torna el somris
una cogullada ara va a cantar
que a la font Sant Jaume t'ha vista a plorar.

O l'alegria d'aqueles verses, ligada au vòu de 1'espardelha! O la boca de Josep-Sebastià quora dins lo plaser de las dire s'embriagava d'amanhagar los mots de son lengatge :

Recordaràs, cor meu, la claror verda,
i les guatlles, que canten dins l'userda
i deuen clucar els ulls en la dolçor
de llur cant fugitiu i ennaigador...

E aqueles verses, encara, que ja me sarravan la ventre :

Igual una ombra en el sol del camin
ma jovenesa ara és perduda.
No sents, cor meu, com el passat, en mi,
poc a poquet s'atuda?

L'Aire i la Fulla, e subretot Cantilena devián trespassar l'auçada encara de Canta Perdiu. Mas fraire de malastre d'Antonio Machado, caliá que l'amor unenc, la font de tota la gaug dau mond, l'amor d'aquela Elena que semblava qu'aviá, la maridant, esposat sa tèrra e sa raça, caliá qu'aquel amor subran foguèsse dalhat, que foguèsse
estripat lo vel lumenós e messorguièr dau bonaür. Benlèu que caliá se recordar dau mau per que la diamant venguèsse mai linde :

Ara ella és sese veu e sens alé
i en cada vena el seu record murmura,
passat més pur en el no-rè
d'ésser el present abséncia pura.


Cantilena, Conversa, El Llibre de les Set Sivelles, Concert d'été, Faula d'Orfeu, sa vida d'aquel moment, sens relambi se faguèt poësia. Una Poësia en quau lo rebat de l'amor perdut trasiá coma l'ombra de la mòrt, una ombra que porgissiá a l'òbra nova, una sentida tragica que
l'enauça près dels mai grands.

Quand Elèna s'esvanís, es subran tota la tèrra dels avis qu'es desèrta, amenacada, tot l'univèrs pairal de la lenga, de la fe e d'una raça que pareis d'un còp nafrada per lo solelh de la mòrt. Pons descobrís dins l'anciá que sa poësia es 1'autisme cant d'un mond abandonat dels
òmes. Dau mai amira, e dau mai sos passes e sos vèrses se
sararàn de 1'oratòri voide del sant, de la capeleta perduda, dels carrairons de la monlanha ont s'es esvalit lo pas dau carbonièr. Vira e revira a 1'entorn d'aquela fe qu'èra pas pus la sieuna. Mas que sabiá qu'èra la poësia naturala de sa raça, la creacion eperitala, sòrre e maire de la sieuna. Sabiá plan qu'èra aquí la fònt de son òbra e sa patria vertadièira. L'engenh popular dels goigs a congreat lo ritme e l'andar e la biais de son dire. Lo mond desèrt dels oratòris, de las capèlas boscatiièiras, los dracs aluts de Serrabona, aquel encara dels retaules endaurats, los Sants, cavats a còps de podet dins la fusta, èra aquí lo mond meteis, l'aire sol ont podiá s'alandar lo vòu de sa Poësia.
Lo ligava au pòble escur d'aqueles fustièrs que
tallaven dins la fusta
amb un amor devot i pacient.

O diguèt un jorn dins sa meravelhosa " Prosa Antiga " ont exprimís son amor religiós dau pòble

Vé del passat una brisa de somni
La fe passada empara el temps present
Els sants d'amunt dels morts porten la palma
arquejada a l'espatlla, dolçament
I en la fonsor daurada del retaule
van fent camí la croça cap al cel.

Es dins la sentida aguda d'aquela tradicion, dins l'èime fervorós que lo ligavan a aqueles fustièrs qu'avián, d'una fe transfigurada, congreat aquel art ont sentissiá sa patria vertadièira, que trapèt la vena escura e renadiva de son engenh.

Es partit. Mas nosautres, sos amics, i podèm pas creire. Se lo mas es desèrt, se l'ortolet es solitari, se lo poëma, sus lo fuòlh blanc, espèra, inacabat, cocanha. Lo mèstre tornarà. Simplament, a pres lo baston e s'es enanat, pausadament, per lo carrairon, dins l'Aspre, perseguir la
convèrsa emb 1'amic Ventura, porgir a Santa Margarida l'aconsolament d'un agach amic, e d'aquela preguièira mai bèla qu'es un poëma. Es anat beure, dins la man, 1'aiga gelada d'una fònt, parlar a l'aucèl pidolaire, al llapinot, al gripau...


Mas tornarà, amic Ventura, tornarà amb una cançon nòva en boca e tres ròsas entre los dets. E se la malanconiá nos entristesís, saupràs nos dire, tot risolejant, lo darrièr vèrs de Llaurador que llaura :


Alça l'agulhada. Deixa passar el vent.

Max Roqueta

index alfabetic dels autors

cronologia

index generau