Lo Lauraire

Un còp i' aviá en d' un mas un òme qu'aviá tres filhas. Se n'anèt laurar en d'una tèrra qu'èra luònta dau mas. Quant seguèt per anar dejunar, sus las onze oras, vegèt venir una bestiassa que ié diguèt : " Se me dònas pas una de tas tres filhas , deman d'aquesta ora çai serai e te devorirai."

Lo lauraire ié respondèt: " Se n'i a una qu'o vòlgue, t'o sauprai a dire deman. "

Aquel òme se'n torna tot triste a son mas. Desbasta sa muòla e se'n va metre au lièch. Quand l'ora dau dinnar seguèt venguda e que las tres filhas vegèron pas venir son paire, l'ainada diguèt: ": saique quicòm ié serà arribat. "


Se'n van a l'estable: Vegèron la muòla que manjava e sonèron. Digús mutèt pas. Montèron au palhièr, pas res. Anèron au celièr, pas res. Sabián pas pus a-n-onte èra.

Se'n van au lièch : lo trobèron que plorava.Ié diguèron : " De qué vos es arribat? "

" Ai! mas filhas, ié respondèt lo paire, ce que m'es arribat ? vos o vau dire, amai vos farà pas plaser. "
Se levèt, anèt a la cosina e ié diguèt:

" A l'ora dau dejunar, es vengut una bèstia borruda e m'a dich que se ié donave pas una de mas tres filhas, deman, a la mèma ora, çai seriá e me devoririá. "

" Ara, ajustèt lo paire, agachatz la de vautras tres que ié vòu anar. "

L'ainada ié diguèt: " Mon paire, ieu, ié vòle pas anar !"
O diguèt a la segonda. Ié volguèt pas mai anar que l'ainada.

O diguèt a la tresena, que ié respondèt:
"- Ieu, i anarai ; sai que me devorirà pas ? "
Lo lendeman mati, aquel òme se'n va laurar. Quand seguèt l'ora dau dejunar, la bèstia se sarra e ié fa : " E ben, de qué t'an dich ? "


Lo lauraire ié respondèt : "- O ai dich a l'ainada, a pas volgut ; o ai dich a la segonda, a pas mai volgut ;
o ai dich a la tresena dich que vendriá " - " E ben, faguèt la bèstia, aquela me va; deman matin la
vendrai cercar " Aquel ome se n'anèt. Quand seguèt au mas, diguèt a la joina : " Es tus que vòu." E ben, mon paire, ié respondèt, i anarai; sai que me farà pas mau. "

Lo lendeman matin, a cinc oras, la bèstia arriba e dintra sens res dire. Trobèt las tres joves qu'èron au canton dau fuòc.

Conosquèt la joina e ié diguèt:
- Anem, vèni; nos n'anem. " .

La filha lo seguiguèt, e se n'anèron. Marchèron un an per arribar au castèl de la béstia. Quand ié seguèron arribats, la bèstia pausèt sa pèl e se trobèt un jove de tota beutat. Eran, en d' aquel temps, au mes de setembre.

Lo jove prenguèt emb el la filha dau lauraire e la menèt dins una sala que i aviá d'abilhaments de tota color. Ié bailèt una rauba de printanièira jauna e se ié declarèt.

Ié diguèt que s'èra anat la cercar tant luònh, èra que fasiá peniténcia. Ié crompèt una filosa, un fus, e un filosièr tot en argent, que se podiá pas res veire de pus bèl.

Ié bailèt atanben quatre raubas nòvas: una per l'ivèrn, una per lo printemps, una per l'estiu, una per l'auton. Mès tot aquòs èra pèr passar son temps e la trompar. Coma aquela filha ne'n conosquèt quicòm la faguèron jaire de bòna ora per èstre tranquilles. Lo Paire dau jove i aviá cercat una femna pus richa mès pas tant polida, e lo maridatge èra definit. Quant aguèron sopat e que l'enlevada seguèt cochada,
los parents anèron faire esposar l'autra au jove.

Lo lendeman matin, quand se desrevelhèt e que vegèt pas pus son bòn amic, se pensèt trobar mau. Demandèt a totes n-onte èra. Ié diguèron qu'èra partit per un autre país.

Prenguèt adonc son paquet, sa filosa, son fus e son filosièr, e se n'anèt en plorant per lo cercar.
Quant agèt caminat sièis meses, s'arrestèt en d' un bèl castèl e demandèt a los que lai èran se la volián pas logar per trabalhar.

Ié diguèron que se se voliá logar per guindièira, la prendrián. "E ben, ié diguèt, restarai. "

Lo lendeman matin, anèt gardar las guindas dau castèl, e, tot las gardent, se metèt a trabalhar embé la filosa.

" Oi! ie diguèt la dama dau castèl, pèr una guindièira, aquela filosa es ben tròp bèla! Me la deuriás donar. "
" Terré, madama, ié respondèt, coma filarai, s'un còp vos la baile ? Se volètz me quitar cochar embé vòstre monsur vos la donarai. "

" Quante frònt! voler cochar embé monsur! " diguèt la dama.
-"Quante frònt a vos atanben de voler ma filosa " ié respondèt.


La dama faguèt reflexion e diguèt:
- E ben, baila-me la filosa e farai coma voldràs. "
Ié la bailèt.


Lo vèspre vengut, la guindièira s'anèt jaire la premièira, e Monsur après. Era lo jove que i' avián raubat e qu'aviá reconoscut. Coma podiá pas dormir, l'empavotavan. Quant seguèt endormit, ela, vegent que i' aviá pas res dich, se metèt a cantar en crident e en plorent:


" Mon Diéu, mon marit,
Non jamais tus me vòs ausir!
ieu qu'ai marchat un an
la nuòch e lo jorn
ieu qu'ai traversat
La luna e lo sorelh,
La racha e l'estanh,
d'aquís qu'ai agut gastat
mas sabatas de fèrre - blanc.
Mon Dieu, mon marit,
Non jamai tus me vòs ausir! "

Los dau castèl, qu'avián escotat tota la nuòch, l'entendèron que totjorn disiá ce mème.

Lo lendeman, quand monsur se levèt, ié demandèron se n'aviá pas res ausit. Ié diguèt que non. La jornada se passèt antau.
Lo vèspre, après sopar, la guindièira se metèt a filar embé son filosièr.
"- Oi, ié diguèt la dama, me deuriás donar aquel filosièr ? "
" - Terré , ié diguèt la guindièira, coma filarai, se vos lo baile? Se volètz me quitar mai cochar embé monsur, vos lo bailarai. "
" Impudenta, ié respondèt la dama, ié cochariás mai que ieu. "
- " Ne'n parlem pas mai, ié diguèt, gardarai lo filosièr."
La dama, que podiá pas filar embé la filosa tota sola, volguèt mai lo filosièr. Diguèt a la guindièira : " Baila-me-lo. Farai tornar coma vòs. "
Ié lo bailèt.
Lo vèspre vengut, la guindièira s'anèt jaire la premièira, e Monsur aprèp. Lo tornèron empavotar coma la nuòch d'abans.

Quand seguèt endormit, mai la guindièira se metèt a cantar en plorent:

" Mon Dieu, mon marit,
Non jamais tus me vòs ausir!
ieu qu'ai marchat un an
la nuòch e lo jorn
ieu qu'ai traversat
La luna e lo sorelh,
La racha e l'estanh,
d'aquís qu'ai agut gastat
mas sabatas de fèrre - blanc.
Mon Dieu, mon marit,
Non jamai tus me vòs ausir! "


Los dau castèl, qu'èron d'escotons coma la premièira nuòch, l'ausiguèron que totjorn cantava autau. Quant monsur se levèt, ie tornèron demandar se n'aviá pas res entendut. Ié diguèt que non.

La guindièira, maucontenta que lo monsur ié respondèsse pas res, anèt gardar sas guindas e filava embé lo fus.

La dama ié lo vegèt e ié faguèt fantasiá, per amòr que n'aviá de besonh. Lo demandèt a la guindièira, que volguèt tornarmai cochar embé morsur.

La dama n'o voliá pas. Adonc ié diguèt: " Madama, per de qué o volètz pas? Vos, vos servissètz de ma filosa e me la gastatz, et ieu vos gaste pas Monsur, que tota la nuòch dormís. "
" -E ben, ié respondèt la dama, baila-me lo fus e farai tornar coma vòs. " Ié lo bailèt, e lo vespre se n'anèt mai cochar la premièira.

Los dau castèl diguèron adonc: " Cau pas anuòch donar lo pavòt a monsur per veire de qué ié dirà. "

Monsur faguèt l'endormit, e la guindièira se metèt a  cantar en plorant, coma totjorn :

" Mon Dieu, mon marit,
Non jamais tus me vòs ausir!
ieu qu'ai marchat un an
la nuòch e lo jorn
ieu qu'ai traversat
La luna e lo sorelh,
La racha e l'estanh,
d'aquís qu'ai agut gastat
mas sabatas de fèrre - blanc.
Mon Dieu, mon marit,
Non jamai tus me vòs ausir! "


Lo monsur ié diguèt:
" T'ausisse; aquòs èra per veire se m'èras fidèla. " Parlèron en secrèt que non digús o entendèt.
Lo matin se levèron. La guindièira prenguèt sa filosa, son filosièr e son fus, e partiguèt embé monsur. Los vegèron pas pus.

Lo gal cantèt
E la sorneta finiguèt.

(Version de M. Hubac (Émilien) de Gignac).

Ensenhador generau dels contes

Ensenhador generau