Setembralas

Capítol prumièr.

 

Lo sovenir d'aquela jornada, l'anavan puòi gardar tota sa vida. Clar, linde coma aquelas tantossadas d'estiu. Los manits èran estats campejar pus luònh que la font d'En Barbian. Aquí que las ribas dau rajal venon mai escalabrosas. Amont sus lo sèrre i a una vièlha clastra afondrada que se ditz Sant Vincenç. I èran montats veire Joan de la Sèrp, un vièlh boscatièr que passava ara sas jornadas amb una pala e un pic per cavar de pertot las arroïnas. Puòi que calculava de i dessosterrar lo tresaur dels ancians monges. E quau sap se quauque jorn capitariá pas, disián los manits. A aquel moment i auriá pas pus digús per rire. Los manits ensajavan d'imaginar aquel Joan de la Sèrp, subran vengut ric, e vestit tot de nòu. Coma lo cònsol o lo farmacian. Capitavan pas de se o representar per de bòn.

- Perqué, aviá dich Apollina a Ricard, se sona Joan de la Sèrp ?

- Li dison tanben l'Espanhòu, que son paire veniá de Galícia. L'escais nom ven de quora èra pas encara nascut. Quand sa maire èra prens, un jorn, sus l'ancian camin ferrat de la Boissièira que passa per Lacalm e Boscòrre, rescontrèt una vièlha masca que se disiá la Blasalha e la saludèt pas. L'autra i traguèt un agach empoisonat. E pus luònh sus la dralha veguèt una sèrp gigantala, un grand colòbre coma n'i aviá d'aquel temps, que los sonavan gisclasses. Lo gisclàs mostrava sos fissons. Sisclava. Era lòng que ne finissiá pas. Batiá amb la coa la polsa blanquinosa sus lo camin, en espinchant la femna. La maire de Joan sabiá que los gisclasses, tot còp, quand son gròsses, atacan l'òme, mentre que las vipèras mordisson pas que quora las menaçatz. Se rapelava d'un vièlh dau vilatge que lo gisclàs s'èra enrondat sus sa camba e aviá mancat de l'estranglar amb una fòrça terribla. Era un jorn de Junh que tota la garriga èra coma un forn dins la calorassa. Te dise coma m'an dich. La femna partiguèt en corriguent coma una perduda fins au vilatge. E quinze jorns puòi, quora lo manit nasquèt amb lo dessenh d'una sèrp en rog sus lo front, se diguèt qu'aquò veniá de la paur qu'aviá aguda en esperant lo manit, lo jorn qu'aviá pas saludada la Blasalha e qu'aviá vista la sèrp. Per aquò, lo manit i diguèron per escais Joan de la Sèrp. E el, tota sa vida, las sèrps, las preniá dins la man, doçament, dins la garriga. Li fasián pas cap de mau. Aviá paur de quicòm mai, Joan. Que semblava pas de bòn, pasmens : los sabauds. Se ne veguèsse un a dètz passes, sabiá pas pus ont èra, veniá caluc. Aviá dins l'idèa qu'èran tot regonfles d'un verin mai que mortau. E son uòlh portava lo malastre. Adonc coma s'endevinha, tota l'enfança de Joan de la Sèrp èra estada emplida de bònas galejadas ont los colègas li metián de sabauds dins lo cartable, dins la saqueta, dins lo lièch, dins las braias...

Apollina se regalava d'entendre aquelas istòrias de mascas, de sèrps e de sabauds. De l'autra man dau rajal, cap au vilatge, un trauc dins los rocasses s'apelava lo Trauc de las Mascas. Era una mena de pichon avenc ont las gents trasián d'escobilhas. Quand Apollina èra tota joineta, cresiá que las mascas i vivián dejós, dins de baumas amagadas detràs los vièlhs fèrres rovilhats e los cauchocs mosits. E que benlèu sortissián la nuòch per far lo sabat. Las mametas dau vilatge li n'avián parlat, dau sabat. D'unes i anavan, i a cinquanta ans d'aquò, las nuòches d'ivèrn. O contavan los anciáns vièlhs, qu'èran tot escrancats de vielhum dau temps que los vièlhs d'ara èran joves... Digús sap pas çò que se i fasiá. La maire e la mameta de la Blasalha i èran cada còp, se ditz. La mameta Fornièr de la carrièira nova aviá entendut dire que çò sol d'extraordinari que i fasián, èra que los joves paupejavan las joves - e mai tot còp i metián lo manit dins lo ventre. Apollina e Ricard cercavan d'imaginar aquelas ceremoniás tornadas definitivament a son secrèt. Magia o gorrinitge, coma que siá, lo diable èra aquí per menar lo branle. Mas demorava pas digús pus per o contar. E la famosa Blasalha qu'avián coneguda los vièlhs d'ara, fai de temps que s'èra esvalida Dieu sap ont.

Los manits avián somiat d'aquò dins la solelhada. Una polida jornada d'estiu començant. E perqué èra tant polida aquela jornada ? Apollina e Ricard s'èran enchichorlats de lutz, de cants d'aucèls, de païsatges rocassoses d'en garriga. La jornada èra doça e pasibla, ne finissiá pas de s'esperlongar. Los manits cançonejavan, gaujoses, espandits dins la bauca. L'estiu agantava son plen. E puòi i aviá agut un lòng vèspre fresc e agradós coma la carn d'un persègue. Los manits se rapelavan que laissavan rajolar doçament lo temps, coma una aiga docinèla a la canèla dau grífol.

E puòi la nuòch èra venguda. Era escura coma un calavenc insondable, coma una vena d'antracita. Ricard en sòmi visitava l'ostau. Aquò's un pantais que i tornava per passadas, dempuòi qu'èra tot jovent. Dins la grand sala de manjar ont reinavan los tablèus representant los avis, jos las nautas vòutas escuras, i aviá una porta resconduda, que Ricard vesiá pas qu'en sòmi. Dobèrta, dins lo caïnar dels gonfons rovilhats, adusiá cap a una escalièra en viseta que davalava. E de cambras, encara d'escalièiras, de membres solelhoses o escurs.. Era lo reiaume de Ricard e i descobrissiá totjorn de nòu. Mai que mai aquelas escalièiras, que davalavan sempre mai bas. Lo temps dau sòmi es brèu. Ricard aviá pas jamai léser de tot veire. Mai bas dins las cavas aigalosas e ombrencas, i aviá de causas òrras que Ricard, tot manit, aviá entrevistas. Desirava de las tornar veire, e tanben tremolava de paur, pas que de s'imaginar que podriá se rapelar, foscament, son aspècte. E se desrevelhava, susant, emplit de languiment d'aquel reiaume proche e inaccessible. Puòi la sòm lo tornava prene, una sòm sens sospresa dins un ostau conegut, desprovesit de mistèri. Tot l'ostau, agolopat dins la doçor d'aquela nuòch d'estiu, s'acaminava lòng dels carrairons de la sòm. Dins lo burèu a cima de la torre una pichòta aureta per la fenèstra badièira, un ventolet suau alisava los papièrs de Raols, aqueles cartabèus misterioses, dempuòi d'annadas, sempre represes e rebastits, un estudi sus Vauvenargues, e mai un autre sus l'ancessor mitic, aquel marqués Ademar de Tribas que se supausa que moriguèt a la prumièira crosada - mas quau pòt saupre. E Raols per l'ora, enrabalat dins l'espessor de la nuòch, ravit, caminava doçament dins los dralhòus dau sòmi. Au bèu mitan d'un pantais de furor esbarluganta amb de grands cavalièrs que galaupavan, espasa brandida, darrièr de païsans esglariats. Los païsans cridavan, coma de gralhas quand se levan lòng dels prats. Raols se desrevelhèt. Amb una sentida tota nòva de grand silenci que fasiá mau, auriatz dich, a las aurelhas. Dau fons de la neblassa pegosa de l'esvèlh i venguèt la pensada dau grilh. Aquel pichon grilh aval dins la gàbia, qu'aviá cantat d'oras e d'oras sens s'arrestar, dessenat, coma un perdut. Se calava ara, e lo silenci tosc de Junh èra una aiga clòta, regonfla de menaça. Anna s'èra quilhada sus son lièch. A vòtz menuda aviá sonat Raols : - Entendes ? De fach, i aviá pas res a entendre, si que non aquel silenci pesuc e febrós. Lo grilh dins sa gabieta aval, sus lo lindau dau mas, demorava per pagelar la prigondor de la patz nuochenca. Se pas res non aveniá, tota la nuòch cantava, descabestrat, dau fons dau trauquet ont lo resclausián. Ara se taisiá, dempuòi de minutas que semblavan d'oras. Ai pas enveja d'anar veire, calculava Raols. Sai qu'es pas res. Lo garda, Jò, aval, deu regardar se i a quicòm, es pagat per aquò... - Oc, benlèu una trèva, diguèt Anna. En faguent mina de rire, mas risiá pas. Un frejolum li corrissiá dins l'esquina. E se tornèron endormir. Totas fenèstras badièiras dins la mostor d'aquel estiu que fasiá cridar lo campèstre entièr. La lutz blanca de la luna banhava los murs e las cortinas. Raols roncava, en se virant e se revirant. Anna podiá pas barrar los uòlhs. Aquel silenci la cachava coma una capa de glaç. E puòi lo grilh tornèt cantar e la nuòch siaguèt tornarmai serena. La pichona Apollina, a passes menuts, dintrèt amb los prumièrs rais dau jorn dins la cambra. La cambra dels parents e dels aujòls, las nautas cortinas e lo ponde de polida fusta. Explicava qu'aviá fach un mausòmi. La titèia que tombava dins la brasa e i fondiá, sa camba cremava... E ensajave de la repedaçar amb de clavèls. E los clavèls èran rovilhats. E plorave... Apollina potonegèt los parents. Questionava sa maire. E lo grilh dins sa gàbia, perqué canta tota la nuòch ? - L'embarram dins lo trauquet de la muralha. Canta per gardar l'ostau. Se quauqu'un passa, quita de cantar. - Per de bòn, mamà ? Lo paire respondèt a la drolleta ton papeta e lo papeta de ton papeta fasián ja coma aquò. A la Liquièira avèm totjorn agut de grilhs per gardar l'ostau. Coma d'unes que i a, pareis, an de chins de pargue o de cadèls. Aqueles son de gollamasses, de cacibralha. Lo bòn usatge dins un païs de vièlha civilisacion es mai pasible, mai poëtic : un grilh dins la gabieta. La pichona s'alassava pas d'entendre contar aquel biais secular de la familha : far gardar l'ostau per un grilh... Dins la cosina aval s'entendiá de bruches de peiròus e d'escudelas. La vielha Margalida apreparava per dejunar, probable. Los aucèls cantavan dins la blaca davant la fenèstra. Quand trobèron Jò espandit davant sa cabaneta, au mitan de las farigolas, creseguèron que dormissiá. Que la terra era mai bruna, mai grassa dejós i apareguèt pas que puòi, quand lo revirèron e que lo crètge dins son còl badèt coma un sorire mortau sus las carns cremesinas. Li avián trencat la gòrja. Apollina e Ricard dobrissián d'uòlhs coma de semaus. La vièlha Margalida, tremolanta, aguèt prumièra l'idèa de los desvirar d'aquí per los menar jogar darrièr l'ostau. - E perqué, Galida, podèm pas veire Jò que dormís ? De qué li es arribat a Jò ? Es mort ? Alara es au cel amb la Santa Verge e lo pichon Jèsus ? Diga, Galida, vei passar los avions amont, dins lo cèl, Jò ? Per sola responsa, Margalida fasiá mina de los cridar. - Aquò's pas per los manits, disiá. Galida menèt Apollina e Ricard dins lo grand mèmbre amb las tapissariás brodadas e los quatre tablèus precioses de Basilha. Aqueles tablèus que fasián la fiertat dels marqueses de Tribas dempuòi mai d'un sègle. Sus lo pus grand, que dominava la taula lònga ont dinnavan en familha, jos de vòutas nautas que se perdián dins l'escur, se vesiá monsur de Tribas, rèire-grand de Raols, amb son fusilh e sos chins, parat per la caça dau singlar. Los manits s'alassavan pas de l'admirar. La sala èra vasta, i aviá pas tròp de lum, e lo mendre sospir retronissiá coma un solòmi estranh e interminable jos las vòutas. Ricard e Apollina demorèron aquí un brieu, sens tròp saupre de qué far. Margalida i donèt de papièrs e de gredons per dessenhar. Las oras picavan au relòtge, terriblament sonòras. Lo tantost, Apollina e son fraire veguèron venir lo brigadièr Silber dins sa forgoneta blava. Ricard espinchava la forgoneta. Lo brigadièr amb sas mostachas i pausèt de questions : - E de qué li vesiás faire, a Jò ? Veniá de monde au mas, per lo veire ? Los enfants, dreches, sos grands uòlhs dobèrts coma de fenèstras lindas alandadas sus l'estranhesa dau mond, respondián co que lor passava per lo cap. Que Jò amassava las cagaraulas per temps d'auratge, que corsejava los braconièrs aval dins Bòsc Redond, qu'una nommada Maria veniá tot còp en bicicleta dempuòi Sant Andriu per lo veire... - E los braconièrs que corsejava dins lo bòsc. Vos disiá los noms ? - Se parlava de quauques uns, fasiá Apollina. Joan de la Sèrp, mas s'endevenián ben e aqueste dempuòi un brieu caça pas pus, cèrca de tresaurs. Jò tanben parlava sovent dau Boet. Un dau vilatge qu'aviá pas son parièr per i prene las lebres e los perdigalhs, quitament davant lo nas... Lo brigadièr Silber capejava. Aniriá questionar lo Boet. Emai Joan de la Sèrp. Mas un braconièr trenca pas la gòrja a un garda. S'es pas jamai vist. Que i tirèsse dessús, benlèu... Mas prene lo cotèl e lo sagnar coma un teçon au masèl. Aquò fasiá paur. E dins la cabana avián pas res raubat. L'argent de Jò èra ont lo resclausiá. L'avián pas tuat per raubar. Per Apollina aquel estiu que començava per un enterrament aviá un gost estranh. Anna los aviá vestits de negre per anar a la glèisa. Lo paire Bòsc que recitava : et lux perpetua luciat eis... La lutz etèrna que lusirà per eles, amont. Apollina espinchava la caissa vernissada. Ont èra la lutz ? Ont volava ara, desliurada, coma un perdigalh de garriga, l'anma dau garda Jò ? Dins quauque infinitat blava, mai naut que l'oratòri de Nòstra Dòna de la Serena quilhat enlai sus lo sèrre ? A la fin de la messa Anna menèt los manits saludar lo capelan dins son ostalon darrièr la glèisa. Veguèron tanben, dins l'òrt, la vièlha sòrre Evangelina de la misericòrdia, rafida coma un rasim secat, pas qu'un sorire au mitan d'una envolopa carnala ja a mitat camin dau cèl. E se disiá qu'èra tant leugièira que quand digús èra pas aquí per l'espinchar s'enairava doçament dins los aires, au mitan de las flors dau jardin, los uòlhs trelusents d'extasi mistica. Pertot ont anava sentissiatz una odor suava de ròsas, çò qu'es pas l'odor costumièira de las vièlhas mametas dins un vilatge. Aitanben l'institutor aviá una teoria scientifica per explicar aquela observacion estranha : segon aquel òme saberut, aquò veniá que la vielheta passava d'oras a s'ocupar de las flors dau jardin de monsur lo curat. Pas res de miraclós, coma vesètz... Faguèron lo poton a la vièlha religiosa perduda sus lo camin dau cèl avant d'anar veire lo paire Bòsc. La pichona li demandèt ont èra Jò ara.

- Quand disèm lo cèl, es un biais de dire... Es pas amont, amb las nivols. Es endacòm mai. E totes nos tornarem levar, vestits de lutz, a la fin dels temps. Coma Jèsus un còp era...

Apollina escotava. Perdiá pas un mot, dins la fresquièira escura dau presbitèri. La vièlha crotz escalprada sus l'autar. Defòra la lutz esbarlugava. La lutz terrenca, la dau solelh de cada jorn... Amb la vièlha sòrre Evangelina de la Misericòrdia que soscava doçament au mitan de las randissas enfloridas, que se podiá crèire que i èra ja, dins l'òrt esbarlugant ont velha lo querubim.