ISTORIA

DE JAN - L'AN - PRES

tirada

de las archivas de Solòrgues

 

Un senhor de la Vaunatja, en se retirant un jorn a son castèl, ausiguèt a dos-cents passes davant el, un òme que s'escanava en cantant, e en repetant a tot moment, « la bòna aventura, à gué! la bòna aventura ». La jòia dau musician ié faguèt venir la fantasiá de lo jónher per saupre quinta bòna aventura lo fasiá tant bramar per camins. Per aquò fissèt son chival d'un còp d'esperon, e trobèt un manant abilhat de negre que portava sos quatre peusses abatuts e un crespe penjat sus lo darrièr descatalanat de son capèl.

-L'ami, ié diguèt en l'acostant, le refrain que vous chantez ne cadre guère avec l'équipage où je vous vois. Me ferez-vous le plaisir de me dire le mot de l'énigme ?

- A! Monsur lo baron, ié respondèt lo Vaunatjòl, vos dòne bòn vèspre. Sètz galhard? Lòngamai! Lo fèct es que vène d'enterrer ma femna, e vos caucione qu'aquò solatja ben un òme.

- Cela peut être, ié repliquèt lo monsur; veux-tu me dire les raisons particulières que tu en as ?

- Aquò son pas de causas que l'òm refusa a de gents de vòstra faiçon, respondèt lo païsan, e se volètz téner un pauc vòstre chival arrenat jusqu'a vòstre castèl, qu'es sus mon camin, vos dirai non solament mon istòria, mès aquela de mon paire, se fau.

Lo monsur topèt aquí, e lo païsan comencèt son recit coma l'anatz entendre.

Vos dirai, monsur, que soi nascut a Solòrgues, non pas d'una grand, grand familha, se volètz, mès pro passabla per l'endrech. Mon paire ié plantèt pè-bordon, e ié levèt botiga de repetaçaire embé l'aprobacion de las puissanças, c'est-à-dire dau cònsol, dau marechal, e d'un capuchin que ié veniá faire totes los ans la quèsta de l'òli. Aquí se faguèt tant cherir, tant admirar, enfin faguèt tant ben que venguèt a bot de sos desirs, e que se ié maridèt emb una bastarda dau çurgèn de Cauvisson.

La maire e la filha vivián aquí retiradas coma doas vergetas, e de gents de creire m'an assegurat que ma maire èra adonc la pus galharda jove que i agèsse dins tot lo cròs dau païs. S'apelava Margòt, e mon paire, davant Dieu siágue, portava lo nom de Truqueta. Per ieu m'es arribat coma als enfants de noblessa que pòrtan pas lo nom de sa familha. M'apèle Jan-l'an-pres; non pas qu'aquò siágue lo nom d'una tèrra; car, relevant un plen vase onte ma maire teniá de basarics sus una fenèstra, mas gents, quand ieu nasquère, possedavan pas una palada de tèrra en pròpri. Mès dins la suita vos explicarai d'onte me venguèt aquel nom, que m'a totjorn demorat despuòi. Seguiguem las causas per son fiu.

Margòt, frescassa coma vos ai dich, mancava pas de calinhaires; i aviá pas un joine òme dins tot Io vesinat, que non vouguèsse passar los dimenges e las fèstas a son entorn. Tot aquò l'acotissiá, la badava, la peçugava, la rossegava deçai delai, per camps, per vinhas, per travèrsas, sans faire mai de cas de las autras filhas que s'èran estadas de flòcs de bòi. Truqueta èra de la banda, e siágue merite, siágue bonur, seguèt preferat a totes los autres. Çò que i ajudèt fòrt, es que son mestièr lo reteniá dins l'endrech, e que vesiá Margòt tota la sant-clama de la setmana, luòga que los autres, obligats de ganhar sa vidassa a la campanha, faliá que se'n fretèsson lo nas. Un òme escarrabilhat que passa sièis jorns sus sèt, tot sol au torn d'una jove, podètz ben comptar que per pauc que ié fague, avança besonha.

La maire de Margòt fasiá de broquetas, e de tot lo jorn restava pas a l'ostau. Ela las portava a la botiga de Truqueta : aquí las sofrava, las empaquetava, e tot en trabalhant restava pas de faire çò que podiá per donar de distraccion a mon paire, tantòst en lo ponchonant dins las còstas emb una lesena, tantòst en ié fretant leugièirament las babinas embé la bola de pega. Mon paire qu'entendiá lo badinatge, quitava de repetaçar, ié trasiá lo tirapè darrièr lo còl, e se ié ficava dedins emb ela. Sus aquò sautavan, tombavan, cacalassavan, e se relevavan coma podián. Tot aquò sens comptar que Truqueta metiá de talonets a sas grotlas, e que ne'n petaçava los traucs per pas res. Chatolhèt talament lo còr e las meginas de Margòt, que quauques dimenges après, la joinessa o conoguèt, e comencèron a se dire l'un a l'autre :

Vous perdez vos pas,
-Nicolas !

Restèron pas, emb aquò, de venir lòngtemps ié far cantar de lanhas e de regrèts davant sa pòrta; mès, narga, res non bolegava coma las autras fes. Truqueta que ié los trobèt un vèspre, siblèt, sans far semblant de los veire, e crac .. vejaquí Margòt a la fenèstra; una autra fes que se ié desgargamelavan inutilament, Truqueta passa, estornuda e.. Margòt a la fenèstra. Enfin per vos far veire de qu'es aquò que l'amor : Truqueta, un vèspre lachèt pas qu'una gròssa ventada, e Margòt corriguèt aquela fes a la fenèstra embé tant de fuòc, que se'n manquèt pas de res que sautèsse a la carrièira. Se ditz que ben aima, de luònh conois; mès, per aquò avoatz, Monsur lo baron, que fau èstre ben amoroses d'una persona per la conòisser sus un mot de guet d'aquela mena! Los briquets, temoenhs de la reüssita d'aquela galantariá, se'n retirèron emb un pam de nas, tornèron pas pus, e laissèron Truqueta e Margòt dins tota la tranquillitat que desiravan. N'es pas, emb aquò, que non agèsson de regrèt; car, davant las filhas mèmas, se podián pas empachar de dire : « Mardí, quinte daumatge qu'aquela Margòt s'ane aquí negar coma una bestiassa en prenguent Truqueta. » Las filhas que rendián mai de justícia als amerites de mon paire : « A! cèrtas! ié respondián, es ben pus daumatge que Truqueta siágue per Margòt. »

Margòt pren Truqueta
Truqueta pren Margòt;
Margòt e Truqueta,
Truqueta e Margòt...

Mai d'una mesada entendèron pas qu'aquel çaganh dins la granda Babilònia de Solòrgues.

Mès, enfin, tot passa : mas gents fringuèron maugrat lo qu'en-dira-t-on, e lo maridatge faguèt calar los envejoses. Mès, Monsur, jamai, s'es vist, ni se veirà dins Solòrgues, una nòça despensièira coma seguèt aquela. Mon paire prenguèt dos ases (Parlant per respèct), e se n'anèt a Nimes, cercar las provisions e las onors de la fèsta. Ne'n portèt quatre banastadas e un plen sac. Una vèsta de cadís, un bèu parelh de debasses de Sant-Marçòt; unas braias de tela grisa, embé sas jarratièiras de veta jauna; de guètas de la mèma qualitat, e de blocas d'estam totas flamentas nòvas, per el. A ma maire, ié portèt un bèu vantau de cotí; un cotilhon de fineta; un grand clavièr de loton; una bèla crotz d'estam; una matelòta de sarga, embé son davant de chamoç; e la baga d'esposiu, que, s'èra estada d'aur, auriá, sai que, pesat mièja-liura : tot lo rèsta èra per la brafa e vos laisse pensar se n'i agèt per emboiricar los amics e la parentèla! N'avètz pas gaire res ausit au respèct de çò qu'ai a vos dire, e que tot Solòrgues vos certificariá, se voliatz vos donar la pena de ié venir per o saupre. Diriatz-ti, Monsur lo baron, qu'en venent de la glèisa, o dins lo repast que se donèt lo jorn de las nòças, las quatre banastadas de provisions que mon paire aviá portat, ié sautèron? Mès m'estone pas, o trasián de tot costat coma de semença; lo monde recacèron per carrièiras mai de quatre liuras d'avelanas que mon paire ié mandava, e una bòna quartau de micacolas que ma borgala de maire ié rebilhava en auçant la camba. Non contenta d'aquò, entre que seguèron a l'ostau, e sus lo ponch de se metre a taula, de qué te fai ma degavalhièira de grand ? Escampa au mitan de la gusalha que dançava davant la pòrta, vint paquets de broquetas, lo pus mens; e mai diguèsse vint-e-dos, sai que mentiriái pas. Jutjatz, Monsur, se los qu'èran convidats deguèron patir : dison que partiguèt a taula doas grandas olas de farinetas, doas bèlas merluças cuòchas sus lo grilh, una plena gauda de granolhas, un cat de mar que pesava nòu liuras, mièja-dotzena d'agaças; un bòn parelh de corpatasses, que viravan a la bròcha emb un rainard que lo caçaire de la Boissièira i aviá pas mens vendut de onze sòus sans la pèl; es verai, dison, qu'èra una bèla pèça e un fin morsèl. Puòi se serviguèt quatre sartanadas de castanhas; de rabes coma se ne'n ploviá; de còrnhas, de sòrbas, d'amoras, d'arboces; de qué sabe ieu!... e una bota de vin de quatre sestièrs. O ! Monsur, m'avoaretz ben que lo paure monde que se dòna d'èrs d'aquela grandor, pòt pas reinar; aquò conven tot au plus a de noblessa coma vautres : e mai, a la lònga, seriá pas un miracle de los veire negar per cuol.

Lo prumier qu'a dich qu'après la fèsta lo fòl rèsta, faliá que seguèsse un redde esterlògue; aviá devinhat la maganha de mas gents, coma se l'aviá cercada en faguent virar lo cruvelet : se trobèron nets coma la man.

E sus aquelas entrefèctas, ma maire, nòu jorns après la nòça, escutlèt un bèu popon..., lo mème qu'a l'onor de vos parlar. Lo paure Truqueta, de veire una jasent d'un costat, e un eiritièr de l'autre, n'èra pas sans trincaments de tèsta; mès la cabeça d'un Roergàs se destimborla pas per tant pauc de causa. De qué te faguèt el dins l'embolh? Te vai vendre bravament e ben las fardas qu'aviá portat a sa femna; d'aquò cròmpa de vianda a sa Margòt, una borrassa e de bailens per lo petet. Ma maire, que sabiá pas çò que s'agissiá, prenguèt de bòns bolhons, e se levèt dins quatre jorns.

Mès lo dimenge, quand s'agiguèt de s'estringar per far sa sortida, agèt bèu cercar sos atifets, virar la gròta dejot dessús, bordoirar dins totes los apartaments, ne'n trobèt pas solament un pedaç. Aquí dessús, grandas planhtas per campanha; de las planhtas, au grabutge; dau grabutge, als petassaus, selon la rubrica. Truqueta vòu ganhar la pèrta..., néant; Margòt ié sauta au copet, e se ié penjòla en cridant : « Volur! ibronha ! tabatur! rend-me mas fardas o t'estrangle! »

Truqueta, susprés de la libertat que preniá sa femna, s'espoussa, reguitna, se deliura, aganta son tirapè, e fai dançar Margòt dins son neglijat, per totes los caires de la botiga. Ela, tot jangolant, coma un chin que dejuna a còps de nèrvi, cèrca quicòm per parar las bòtas. La prumièira causa que ié tòmba jot las mans, es un topinet plen de còla bolhenta; l'arrapa coma una fòla e ié lo rebilha sus la maissa. Truqueta, en se torcant, se tira lo peu de la barba, e mai s'entemena la pèl dau morre, renèga coma un perdut, e recomença la borrèia. Ma grand demorava vison-visú; entre ausir lo varalh, ròtla totes sos escalierses, e vèn tèsta nusa e tota en camisa per metre la patz : restèt pas quatre minutas.

- De qu'es tot aiçò? ditz en se munissent d'una lesena per los separar : borrèl, cossí me menas ma filha?

E sans pus amplas informacions, se met a trauquilhar la codena de son gendre, dau milhor que ié seguèt possible. Lo bruch que se fasiá dins aquel acomodament, atirèt tot Solòrgues davant la botiga; chacun venguèt vite saupre çò que sagissiá, per prendre lo partit que jutjariá lo pus comòde : dins un moment lo carilhon seguèt pus grand defòra que dedins; los avís seguèron partatjats, la disputa escaufada, e tot s'engatgèt dins una estiblassada generala. La maire d'un garçon a quau avián plomat un bòn tièrç de la tèsta per ié far conóisser son tòrt, e qu'anava espaus lo rèsta, per donar de provas de son dire, lo tirèt per la mancha en ié cridant:

- Vèni, baug! Pardí, vau ben la penade se tant escaufar per de mòrts de fam ! marcha, leva-te d'aquí... que s'acomóden!

Ma grand, qu'ausiguèt aquel compliment, ven sus la pòrta, dins l'acotratge que sabètz, e se met a dire fierament a la mandra qu'aviá parlat embé tant d'insolença:

- Aprenetz, conilha, que de mòrts de fam coma nautres son de milòrds per de pesolhoses de vòstra espèça; mon gendre e ma filha, en comptant çò que ié quitarai, seràn riches de près de cent francs ; mès a las grandas pòrtas baton los grands vents; e lo ben empacha pas los laguis. Regardatz Miquèla, m'amor, embé sas pelhas de tota color ! De mòrts de fam dins nòstra raça ! A, vai, ben o an vist aqueste brave monde a la nòça de ma filha ; quau morissiá de fam de tus o de nautres? Pecaire ! brafàvem, dedins, nòstre sadol, e tus rosigaves, a la carrièira, los òsses e las espinhas que l'òm escampava per la fenèstra. De mòrts de fam! ... maissa de baudròi, cirosa, visatge d'arenc, beligassa!... De mòrts de fam!

L'autra, de la veire tant en trin, n'ausèt pas ié téner sòrga.

- Ai mon Dieu, diguèt a ma grand, vos ai fachada, ma bèla dama de misericòrdia? Vos demande excusa, e vos farai una granda reverença, se vos la cau.

- Se me la fasètz, vos la rendrai, ié respondèt ma grand; amai pus bassa, pus ampla, pus fina que la vòstra; n'avètz qu'a començar, per veire.

Aquí dessús se'n faguèron una mièja-dotzena chacuna, çò que faguèt rire l'assistença, e calmèt tot lo borlisse. Chacun prenguèt son camin en patz; mon paire et ma maire s'embracèron coma dos amoroses, e tot seguèt finit per aquela fes. Es verai que coma avián ensajat sa ponha, aquò ié recalivava de temps en temps; e dins la suita ié revenguèron emb una assiduitat e un empressament pro passable.

Lo lendeman de la prumièira joncha, Truqueta, Margòt e ma grand, agèron una conferença, onte se tractèt una matèria fòrt importanta per lo ben de la familha. Ma grand ne'n faguèt l'obertura d'un èr e d'un ton a embalausir totes los ases dau païs-bas.

- Enfants, ié diguèt, las grandas despènsas qu'avètz fach a vòstre maridatge, an malament desrenjat vòstra fortuna, e lo produit dau mestièr que fasètz seriá pas sufisent per vos faire anar selon vòstre estat. Vos conselhe, entrement que sètz joines, de faire un fons de çò qu'avètz, e de donar dins lo comèrce. Avètz pas enluòc de milhora pompa per suçar l'argent dau public; emb aquela, per pauc qu'òm la sache manejar, l'òm pesca de camps, d'ostaus, de castèls, de baroniás, coma l'òm pren las anguilas dins un vertolet. L'òm comença, tot prumièr, per pauc causa; l'òm se fai mercièr, quincalhièr, mosselinaire; l'òm cròmpa a bòn mercat, e l'on revend lo pus car qu'òm pòt. Embé quauques sòus avètz la marchandisa; empochatz lo profit, e una bancarrota paga lo rèsta. Se la prumièira vos remonta pas, d'aquela passatz a una autra ; d'aquela a l'autra, d'aquela a l'autra, jusqu'a tant que passetz per d'onèstas gents, e que digús n'ausa pas vos reprochar la mendra macula. O! Truqueta, mon amic! Puòi qu'avètz agut l'onor d'esposar ma filha, que sans vos auriá pogut pretendre a un companhon tafataire; ò pardieu, Truqueta, fau que la faguetz marchanda. Anem, mon gendre, vos sètz un òme estendut, espatlut, forçut, pialut, escarrabilhat; faretz lo defòra coma un dragàs, e vòstra femna e ieu tendrem la botiga. Anem, mon còr, mon cuòr, mon empenha, anem que vegem Margòt una dama, Truqueta un monsur, e ton filh un òme d'espasa. Aquel anhelet! ajustèt ma grand en se virant dòus ieu; me sembla que lo vese frisat a la grèca, emb un àbit galonat sus totas las corduras, coma la chasubla d'un capelan.

Mon paire, acoidat sus la tauleta, la maissa obèrta, e los uòlhs virats dòus ma grand, èra aquí coma un enclausit; mès perdèt pas un mot de çò que se disiá. Lo gost dau negòci l'arrapèt sus lo còp: lo soèr mèma vendèt son fons de botiga; ne'n tirèt dètz escuts, e lo lendeman anèt a la fièira de Somèire, que se tèn lo dissate dels Rams. Ié restèt tres jorns, e per dos escuts nòus que ié laissèt, dison que portèt per mai de cinc cent francs de besonha, sans que digús i agèsse fach crèdit d'un liard. Lo lendeman auriá fach levar botiga a Margòt, s'agèsse pas agut sas rasons per esperar quauques jorns de mai.

Coma aviá fach dejà societat embé d'autres comerçants, ié donèt a sopar aquel vèspre. Las bònas tèstas qu'aquò fasiá, santapa! Eran pas que quatre; mès, en fèt de negòci, aurián fach bocar tota la sinagòga d'Avinhon. N'i aviá un que s'apelava lo Renauvi, que se podiá dire una de las tant bònas cabeças que se siágen vistas dins la profession. Un autre, nomat Carcanàs, qu'aviá l'èr d'un bècafiga, dison qu'èra sabent coma Cartocha. Lo tresième, dau nom de Quincarlòt, èra bòrnhe d'un uòlh; mès, mardí! per tant bòn gentilòme que seguetz, auriatz, sai que, agut pro pena de ié raubar çò qu'aviá dins son borsòt, sans qu'o vegèsse. O! quinte pelegrin que n'èra aquel! E ben, per aquò mon paire auriá ganhat tot aquò de bond e de volada. En tot aquò agèron de malurs sus un darrièr : son tròp de saupre ié costèt son sant-frusquin, e mai ié endomatgèt un pauquet sa renomèa.

Coma mon paire èra lo pus abille e qu'aviá mes lo mai en fons, s'èra conclut entre eles que forniriá los magasins (1) que tendriá los libres de còmpte, qu'anariá a la pista de las marchandisas, e que los autres las farián téner a Solòrgues, a sos perilhs e fortuna. Ma maire ne'n deviá far lo debit, e ma grand n'aviá pas pus ren a faire qu'a manjar, beure e se cargar de mon educacion.

Los afaires anèron talament ben au començament, que dins dos ans mon paire crompèt camps, vinhas, prats, olivedas, e los pus bèus ostaus de l'endrech. Truqueta carguèt perruca e manchetas; Margòt, grandas engatjantas, bagas e capèl a la maona; ma grand, manta, mitons, banholets, pantoflas; e ieu, m'avián plegat dins un tau faissilhau de dentèlas e de ribans, que m'auriatz pres per lo filh dau rei de Malhòrca, o per un bastard d'un capitani de santat.

Lo comèrce se sostenguèt encara sièis meses dins aquela prosperitat; mès, après aquò, la chança se virèt de faiçon que dins tres oras de temps nos trobèrem rascles coma la man, e de laguis, ne'n vòls veja-n'aquí. Çò que nos costèt la partida, seguèt la lenga dels envejoses, e per aquí quauques balas de lana, d'estòfa e de mosselina, que los associats de Truqueta avián pres a crédit sus de carretas sans dire a degús l'intencion onte èran de las pagar. Seguèron seguits malurosament en las portant a Solòrgues; e lo lendeman, pecaire! dau temps que la bròcha virava, que l'òm èra aquí tranquilles, sans faire mau a degús, una banda blua, acompanhada dau cònsol, intra dins l'ostau sans picar la pòrta, prenon Truqueta, lo Renauvi, Carcanàs e Quincarlòt au colet; los embiaçan sans escotar sas rasons; meton ma maire en camisa 2 ; pèrdon lo respect a ma grand; a ieu me desplègan en me faguent virolar coma una bobina, e m'alòngan tot nud dins un recanton, per me far prene lo fresc. Aquò's pas tot, Monsur lo baron : aqueles maudichs curèron l'ostau, que ié laissèron pas lo gip de las parets; emportèron tot en cò dau cònsol, e emmenèron la societat estacada a la coeta de sos chivals.

Imaginatz-vos, Monsur, l'estat de ma paura maire après aquela rafla de bidet. Dins lo desespèr, se'n sauvèt embé un amolaire que l'aviá fringada avant que Truqueta se seguèsse establit à Solòrgues. Per ieu, restère embé ma grand, que sans se descoratjar de tant de malurs, se remetèt coma un dragàs a far de broquetas, e a me donar lo saupre-viure d'un enfant de familha: ma paura grand, pecaire! qué d'obligacions i a Jan-l'an-pres!

A prepaus; ara que mon istòria comença, vos dirai d'onte me ven aquel nom, que tot cocarro que pareis, lo chanjariái pas còntra lo dau grand rei Catòrze. Vesètz; quand los blus agèron gafat mon paire, ieu aviái environ tres ans, e m'apelavan Jan, tot cort; lo monde, per me far parlar, me venián dire a cada moment :

- Jan, onte es Monsur vòstre paire?... Jan, onte es Monsur vòstre papà?... Jan, de qu'es devengut Monsur de Truqueta?... »

Ieu ié respondiái :

- « L'an pres! »

E vejaquí coma lo nom de Jan-l'an-pres m'a demorat despuòi.

Mès, revenguem a las leiçons que me donava ma grand, per me donar l'èr d'un òme coma cau. Paure que paure, n'ère pasmens lo filh d'un marchand; e aquò, coma sentissètz ben, demanda de certanas atencions que l'òm pren pas per los enfants de la cacibralha! Per m'aprene donc la politessa, las faiçonetas, las grandors que convenián a mon reng, me faguèt conòisser coma me faliá portar lo capèl sus la tèsta; e m'o mostrava en metent tres paquets d'alumetas en faiçon d'endès sus la sieuna.

- Antau, me disiá en lo virant d'un certan biais, semblariatz un faus pagador; coma aiçò, passariatz per un coguol; mès d'aquesta faiçon, es la veritabla mòda dels gentilòmes. Gardatz-vos ben de lo levar a quau que siágue, que non eles comencen, e sustot a las gents grands, que creirián que sètz pas qu'un pelaud e que ié sètz obligat; luòga qu'en lo gardant sus la tèsta, aquò vòu dire : Tant que toi, Jean de Paris! Ara que sètz joinet, quand auretz a vos mocar dins las bònas companhas, auçatz vòstra raubeta per costat, prenètz vòstre nas embé la camisa, ié niflatz lo pus redde que vos es possible, per far sortir tota la mècha, e laissatz tombar vòstras fardetas de faiçon que se vege pas onte es passada la jalarèa. Quand saludaretz quauqu'un que ne'n vau la pena, faretz dins lo cròs de vòstra maneta, un poton que pete redde, puòi vos corbaretz tant que podretz, e vos enanaretz de recuolons, en gratant lo sòu dels dos pès coma las galinas. Se vos convidan a quauque castèl, quand seretz grand, digatz qu'avètz vòstre bota-a-còire, e qu'avètz pas besonh d'aquel de degús; antau vos faretz pregar; e se i a de damas a taula pròche de vos, manquetz pas de ié tocar lo ginolh, de trincar totjorn emb elas, de prene de sau pròprament d'aqueles dos dets, e de l'espoussar dins sas assiètas, sus la vianda qu'auràn a manjar. Se mancaviatz aquí, mon filh, passariatz per un talòs que conois pas la politessa e las usanças dau grand monde.

Es inutille, Monsur lo baron, de vos dire tot çò que fasiá ma grand per me rendre un grand subjèct. Se pòt ben que ne soi un; mès totas sas parabòlas m'an pas jamai servit de grand causa. Lo capèl que me vesètz es lo prumièr qu'age portat de ma vida; tot lo rèsta l'ai passat en boneta. Jamai non ai agut de raubetas, ni non me soi faufilat embé de damas. Una fes, es verai, mès aquò's pas arribat qu'una fes, ai agut sopat au castèl de la Boissièira; mès seguèt dins lo celièr embé lo garda-caça. Antau, vesètz ben que totas las profecias de ma grand èran de paraulas estraçadas. Ieu que compreniái pas res a sas eloquenças, tant que seguère manit, l'escotère; mès entre que seguère grandet me'n moquère e me formère de ieu mème.

M'aviá crompat un libre d'un sòu, per anar a l'escòla. Monsur lo mèstre me donèt una patòcha lo prumièr jorn, e ieu changère mon libre per un talhon d'aubergina, e ié tornère pas pus. Es verai que coma ma grand me voliá veire un abille òme, ganhave dèus aquel ròdol en sortiguent de l'ostau; mès entre qu'ère davant la porta ié fasiái un parelh de cambiroletas e anave aprene a la campanha çò que de gents coma nautres an besonh de saupre.

Tot prumièr m'estudière a traire ben una pèira, que vos auriái esclafat lo nas de quaranta passes s'èra estat de vòstra bòna gràcia que vos l'afinchèsse. Puòi m'apliquère a ben escalar per anar quèrre de nisadas. Au començament m'arribava sovent de tombar dels aubres, e de me veire penjat a las brancas per los peusses coma una lantèrna; mès a fòrça de ié tornar me rendère un dels pus fòrts de la profession.

Una sciéncia que me fasiá encara mai de gaug que las autras èra aquela qu'an los pastres de tombar los lebrauds a la corsa d'un còp de baston. Ieu o voliái ensajar, mès los lebrauds mancavan. Las d'esperar son rencontre, un matin que gardave lo borriscòt de ma grand, me recuole quinze passes, ié mande un còp de tricòt sus las cambas de davant, e vos lo tòmbe sec. D'abòrd aquò me flatèt extrèmament; mès quand vegère que lo gibièr se levava pas e qu'aviá benlèu las cambas copadas (ò! cèrtas, vesètz, Monsur lo baron, lo sang vòu pas mentir), adonc las tressusors m'arrapèron; me sarrère de la paura bèstia en plorant, ié metère sa testeta sus ma fauda; ié faguère cent potons sus la boca e sus los uòlhs. « Ma quèca, mas amors, ié disiái, t'ai fach mau, o vese, mès ié tornarai pas pus, de segur. Anem, aubora-te, mon còr..., iça!... vèni, dòna-te d'aise... » La paura bestiòla fai un esfòrç, coma se m'entendiá, se lèva, me pausa per distraccion un de sos pès sus lo ventre, l'autre sus l'estomac e aquí demòra. Ieu sans poder ni me virar, ni cridar, me fauguèt esperar que venguèsse d'ela de téner emb ieu d'autras contenenças. A la fin o faguèt; mès se ieu i aviái bailat son còmpte, fau convenir que me rendèt ben la moneda de ma pèça.

Tenètz, Monsur lo baron, me pòde vantar de saupre quicòm; mès n'ai pas res après que non me n'age costat la faiçon.

Un talent que nautres païsans, neglijam pas gaire, es aquel de conóisser las vinhas, onte son los muscats d'un tau, las figas d'una tala, las pèchas, las aubèrjas, los aubricòts de l'un et de l'autre, e sustot las oras onte podèm faire la tartalassa dins los mases. Ieu l'aviái talament ben cultivat dins ma joinessa, qu'encara, s'èra dich, vos anariái escamotar pols e frucha tant subtilament coma quau que siágue. Es verai que uòi m'amuse pas pus aquí, relevant que non lo rencontre o fague; mès, per vos revenir, davant que seguèsse ben au fèct d'aquel badinatge, fauguèt que recacèsse aumens nòu cents còps de baston sus mas esquinas. Los garda-vinhas sols m'an mes vint fes coma un ecce homo. Podiái pas intrar dins la mendra pèça que non me supèsson; e quand cresiái de ié manjar un morsèl en repaus èran d'abòrd aquí per me destorbar. Una fes, emb aquò, n'i agèt dos que seguèron ben fachats d'èstre venguts escorniflar. Es verai que joguère mai de bonur que de rusa; mès per aquò i intrèt un pauquet de saupre-faire de ma part. Escotatz aquesta, que ne'n vau la pena.

Coma me susprenián totjorn, ieu a la fin me provesiguère d'un siblet coma lo sieu, e m'anave rescondre dins los valats : aquí siblave; eles me respondián en cresent de se respòndre l'un a l'autre. Antau sabiái onte podián èstre. Quand èran pròche, m'escartave cauta-a-cauta, per anar faire mon còp enquicòm mai; s'èran luònh, tant de pena esparnhada, èra aquí que m'apitançave.

Un bèu dimenge, dau temps de vèspras qu'aqueles maluroses agèron la coquinariá de mancar, donère un parelh de còps de siblet. e n'agère pas ges de responsa. « Anem, bèn, me songère, son a la glèisa. Lo bòn Dieu ié los esclaire per son salut e per lo mieu. Podèm donc aicí pasturgar pasiblament. » Sus aquela esperança intre dins l'enclaus de monsur Sestièr de Langlada, onte i aviá de pèchas coma lo ponh; ne'n prene una bèla, forrada, tendra, e d'una aigueta, Messiurs! qu'èra daumatge que ne'n colèsse una gota de lòng de las babinas. De mesura que la suçave, una manassa m'aganta au copet, e m'ausisse parlar de volur, coma s'agèsson parlat a quau que seguèsse. Aquela insolença m'empachèt pas d'envalar ma pècha; mès l'afront me seguèt sensible, per çò que m'empachèt de ne prene d'autras, e que m'atacavan dins mon onor.

Emb aquò coma n'ère pas qu'un bollaròt, me poguère pas aparar, e fòrça me seguèt, tot en charpinant, en penejant, de me rendre a la discrecion dau cocarro que me teniá. Aquel bardòt (car totes los garda-vinhas sont de coquins, relevant ieu quand o soi estat), aquel doble chaval m'estaca las mans davant darrièr, a la camba dau pechièr e me laissa en risent per anar avertir lo mèstre dau claus. Se lo Cèl se seguèsse pas mesclat de mos afaires, ai, Monsur lo baron, quinta estiblassada me tombava sus la cropa! mès jamai la vertut es pas delaissada; i a pas res coma la bravetat; aquò tira un bòn crestian de pertot.

Lo gus de garda-vinha aviá laissat per bonur un de sos enfants dins lo claus. Aquel pichòt pelaud s'amusava a mon entorn a brafar las pèchas; e tant n'engulissiá, e tant ieu vesiái que me'n caudriá pagar. Quand se seguèt ben boiricat, se sarra de ieu, e se met a dire :

- Per aquò, sabe ben qu'avètz un siblet que sibla redde coma lo de mon paire; per aquò, ieu aimariái ben de n'avedre un coma lo vòstre.

- Oi , ié diguère ieu : E ben, te lo donarai mai que me destaques.

- De bòn, me lo donaretz?

- Te jure, fe de Jan-l'an-pres, que te lo donarai, aquò's ben tot dire!

Lo dròlle, aquí dessús se met a trabalhar de las dents, de las onglas, tant a de reng que me deliurèt. Quand la bòna òbra seguèt facha, demandèt lo siblet.

- Es juste, mon amic, i diguère, mès se lo vòs avedre fau que me fagues un autre plaser!

Quinte?... de qué?...

De te laissar estacar per un moment a la plaça onte ère : autrement te lo pòde pas lachar en consciença.

- O! forres! ço ditz, puòi me lo bailariatz pas.

- Te lo bailariái pas? baujàs!... E ben, puòi que me creses pas, tèn veja-l'aquí; met-lo a ta maissa, e sibla entrement que t'enzengarai coma ère ieu.

Lo paure manit, pecaire! lo prenguèt entre sas dents, e siblava coma un perdut, a mesura que l'acotave lo milhor que m'èra possible. Quand agère finit mon pichòt trabalh de benediccion, venguère davant el e i dise :

- A vai, chòt! sabes pas siblar; mòstra aquò que t'o ensenharai.

La pecòra me lachèt l'instrument, e ieu après n'i avedre plantat doas o tres giscladas dins cada aurelha, per i ensenhar coma aquò se fasiá, empòrte lo siblet coma de rason, laisse lo manit en sentinèla, e me vau postar darrièr una muralha sus un truc, per veire bònament coma las causas virarián. El me cridèt :

- Bòta, bòta, rauba-siblets, o veirás a mon paire, o veiràs a ta grand, bòta!

- Mès agèt lèu a cantar d'autres alleluias, coma o anatz entendre dins aqueste morselet d'istòria que ne'n vau la pena.

I aviá pas mièja ora qu'escotave en travèrs de ma pichòta paret, quand Monsur Sestièr, avertit que me trobariá dins son enclaus estacat au pè d'un aubre, intrèt en furor, prenguèt la corsa, laissèt Lo garda-vinha darrièr, tombèt quaranta fes de morre e venguèt drech a son pechièr, una gròssa verigana a la man. Coma non conoissiá ni lo filh dau manèfle, ni ieu, trabalhèt fòrt longtemps e a de reng sus lo cuòr d'aquel que se trobèt aquí, sans donar la mendra marca que la besonha l'alassèsse. S'i fasiá ben lo pichòt, que sonava son paire en cridant, coma s'aviá s'agit de quicòm que ne'n vauguèsse la pena. Lo paire qu'aviá seguit Monsur Sestièr tot plan, e de luònh en luònh, doblèt lo pas en ausiguent quialar son filh; e podètz me dire quinte pam de nas, quand, a luòga de Jan-l'an-pres, trobèt son dròlle bilhat au perfèct, e borrat en man de mèstre. Sans s'informar quau èra aquí dins son tòrt, de qué te fai lo brutalàs? Vos manda un emplastre sus los uòlhs de Monsur Sestièr, e ié fai veire tota la magnificença de Nòstra-Dama la Candelosa.

Monsur Sestièr seguèt en prumier entreprés, o cau avoar; mès dins un moment se vira, se met en garda, e lo favoriza d'un bèu còp de verigana sus la gauta. Aquel auriá languit tot sol, e seguèt acompanhat, coma la bòna annada, de plusiurs autres. Se lo garda-vinha n'aviá pas cridat : « A moi! » Monsur Sestièr se retirava, aquò's segur, embé totas las onors de la guèrra. Aquel « à moi » gastèt tot; l'autre garda-vinha venguèt au secors, e lo novèl vengut, armat d'una branca, l'autre d'un arnavés que copèt abillament, avançan coma dos gals còntra monsur Sestièr. La batalha s'engatgèt terribla, e benlèu, de memòria de garda-vinha, s'es pas vist de parièrs còps de verigana e d'arnavés qu'aqueles que sucèron per aquí. Un còp de lata lachat a prepaus tombèt a plomb sus lo sup de Monsur Sestièr : el ié respònd subtilament de dos còps de verga sus las aurelhas de son òme. A mesura qu'anava continuar, l'autre ié lança un còp d'arnavés au còl, tira son arma per l'escarraunhar, i empòrta sa perruca, e tòmba d'esquinas, fauta de trobar de resistença. Monsur Sestièr, tot enfurenat, corrís sus lo talòs que i aviá crocat sa quenha, l'espoussa coma una tapissariá. Se i avián pas portat de desrenjament, crese pas que l'agèsse laissat manjar de las arnas. Mès dau temps qu'espoussava d'una man, e que de l'autra tachava moièn de desencrocar sa ganacha, l'òme de la branca ié'n fiquèt un còp sus lo copet, que ié rompèt totas sas mesuras. Lo brave Monsur Sestièr baisa lo sòu, lacha sa verigana, arpateja per la remassar, e se lèva sans ela, en recuolant e en trantalhejant coma un ibronha. Adonc los dos traites de garda-vinhas ié mandan chacun un còp de ròc; l'endevenon, l'un sus la maissa, l'autre sus 1'ussa, e lo fan cabussar dins un valat qu'èra ras dau camin.

Coma cresián de l'avedre coat, e que vesián venir un òme que los conoissiá, descampèron vite, sans somjar de destacar lo dròlle, qu'èra ben postat per jutjar dels còps. L'òme lo coneguèt, e se sarrèt de Monsur Sestièr per ié donar secors. leu davalère atanben de mon truc per i ajudar, e totes dos, en lo bolegant, lo faguèrem revenir.

- E ben, anem, Monsur Sestièr! ié disiam, de qu'es aiçò?... de qu'avètz?... fau pas s'estomacar per tant pauc de causa.

- O! ço ditz, aquò's pas res; soi un pauquet estabordit; mès aquò me passarà en manjant la sopa. Fasètz-me lo plaser de m'anar quèrre ma perruca, que sai que serà tota embolhada : lo rèsta seriá pas res; mès ma perruca, santafieu ! ma petruca!... una perruca de quinze francs! O! parbieu! veirem se l'òm tracta coma aquò la perruca d'un monsur de ma faiçon. Botatz, anatz me la quèrre, e mai ma verigana, s'i vous plaît, sans vos comandar. Ma pròpria perruca!... jamai non i perdone aquela! Una perruca dels dimenges, cacibralha!...

Ieu ié la portère; e quand l'agèt examinada...

- Anem, ço diguèt, a la garda de Dieu! la cresiái pus abismada que non es. Los dobles volurs!... Digatz, Messiurs, avètz-ti vist l'afaire, e podètz-ti me servir de temoènhs..., en pagant?

Totes dos ié respondèrem que oui.

- E ben, nos diguèt, venètz beure un còp a l'ostau; e se los fau pas penjar, i aurà ben de malur. A prepaus : e lo bollaròt que me raubava mas pèchas, es-ti totjorn estacat a l'aubre?

- Totjorn, ié respondère.

- E ben, tèn, cròca-ametleta, me diguèt a ieu, pren ma verigana : vai acabar l'òbra; me sentisse pas de la finir, per tau que n'ai pas res tastat de tot uòi qu'au tua-vèrme.

Ieu i anère; mès coma lo pelaud n'aviá pas tant de tòrt coma cresián, me somgère de lo perdonar. Après l'avedre destacat, ié bailère solament un parelh de còps de pè dins lo ventre per ié servir de leiçon, e l'enmandère. Ieu, vesètz, Monsur lo baron, soi un òme bòn; ai totjorn agut per tèma, selon mon èime, que fau faire au monde lo mai de ben, e lo mens de mau qu'òm pòt.

En acompanhant Monsur Sestièr jusqu'à Langlada, qu'èra pro luònh, aquò's tot de paures caminàs, e cresiam que nos lo faudriá portar, o per lo mens rebalar : abotatz, Monsur, marchèt coma un dragàs, e jamai non parlèt que dau desir qu'aviá d'èstre a son ostau per se metre a taula. Los còps qu'aviá recaçat l'ocupavan pas mai que los afaires de las Olandas. Nos jurèt qu'aqueles d'aquí n'èran pas que floretas au respèct de mil autres qu'aviá reculhits çai o lai. Monsur Sestièr aviá rason : èra estat pastre los tres quarts de sa vida. Aquela mena de monde an sovent rampònha; sas carns avián fach callús dessús totes sos membres, e i aviá pas pro temps qu'èra mainatgièr per èstre vengut dolhet. L'acompanhèrem donc a Langlada, onte dinnèrem coma tres ressaires. Après aquò se metèt au lièch, lo çurgèn venguèt, lo vesitèt sans lum, dins l'escuresina, lo pensèt emb d'aiga fresca, vugèt folheta embé el sus lo lièch, e faguèt una relacion de totes los diables. Lo jutge e lo grefièr de Solòrgues venguèron ausir sa planhta e nòstra despausicion, decretèron los garda-vinhas e lo manit de presa de còrps, sopèron embé los temoènhs e lo malaute, e totes nos enchichorlèrem aquí coma los tordres dau temps de vendémia. En sopant se parlèt d'afaires, e coma los garda-vinhas èran declarats endignes de la charja, Monsur Sestièr preguèt aqueles messiurs, que menavan Io comunau coma un tropèl d'ases, de me donar una de las plaças vacantas. Ié diguèt mai de ben de ieu que non n'i aviá, e que non ne'n sabiá, e que non ne creseguèron; mès faguèron semblant, per tau que Monsur Sestièr èra un òme riche. Me faguèron prestar serment sans consequença, e me deliurèron ma patenta en règla per dos ans. Ieu que n'ambicionave pas mai, ne'n tresfoliguère de jòia. Aquò's la prumièira fes que soi estat quicòm dins Solòrgues. La plaça es bòna e fai onor. La premièira annada nos'n sentiguèrem talament, ma grand e ieu, qu'ela ne'n crebèt e que ieu m'engraissère coma un capon.

Ma grand èra uganauda; son enterrement me costèt pas res. Dins dos o tres còps de picon i agère fach un trauc per passar en paradís, e venguère dejunar. De dire emb aquò que la planhiguère pas, vos mentiriái, Monsur lo baron, la planhiguère; mès èra vièlha, podiá pas pus landar, e me laissava quicomet, aquò consòla; antau la planhiguère pas mai que de rason, mès la planhiguère totjorn a bòn còmpte, aquí a pauc près coma se deu faire, ni mai, ni mens. Quand seguère revengut per manjar un morsèl, obriguère l'armari e trobère pas que de pan. Aviái tròp de laguis per lo poder tòrcer sans onchar; mès i aviá pas enluòc una arencada, pas una chalòta, pas un alh per aquò faire.

- Boi, paura, ié disiái, ta grand qu'aviá totjorn quicòm en resèrva, auriá-ti tot brafat avant de partir?... Quinta gromanda! Mès o crese pas...

Sus aquela darrièira pensada tòrne tafurar pertot, e per bonur rencontre pas res. Dise per bonur, e n'ai lo jòc; car te vau devistar dins un recanton, jot un gròs molon de broquetas, un grand còfre que n'aviái pas jamai vist e que semblava estat fach dau bòi e dau temps de l'archa de Noè. Lo drobisse vitament dins l'espèr de ié trobar de pitança, e la prumièira causa onte pause l'arpa, es un jaç de palha.

Qu'avalisca! diguère, s'es pas farcit que d'aquò, valiá ben la pena de lo tant amagar.

Emb aquò, soslève aquela palha e ié tròbe dejot una bèla pèça de mosselina.

Bòn, diguère, aquò vau mai que de chalòtas.

Aquí dessús mangère mon pan coma s'èra estat saussat dins de legadís. Per veire pus a mon aise çò que i aviá mai dins aquel còfre de benediccion, te barre ma pòrta a doble torn, revène, e ne'n tire doas pèças de tela d'Olanda, que segur ne'n valián ben la pena.

- Bèn, diguère tornar, lòngamai; amolem rapiamus, la prefaça de Noè. Ma chèra graneta, avètz ben fach de morir !

L'inventari me fasiá tròp de gaug per me venir en dòu; me remete a l'obratge, sans me sentir la mendra ataca de bròda. Lo quatren jaç seguèt un faissilhau de galons d'aur e d'argent, e una vintena de manolhs de dentèlas d'una finessa a ié pèrdre los uòlhs?

- Bòn, bòn! Senhor, vòstra volontat siágue facha e mai la mieuna, amen, ainsi soit-il. Santa Vièrja, pregatz vòstre filh qu'aquò dure!

Lo Cèl exaucèt la devocion de sa miserabla creatura. Aquela fes pesquère una vintena de mòstras e dotze tabatièiras d'aur, bravament espandidas sus una granda pèça de velors blau. Se l'òm morissiá de plaser, ò! ma foi, Monsur, per adonc la dançave, e n'auriái jamai agut aquel d'assister, coma vène de faire, a l'enterrement de ma femna. Ai! Monsur lo baron, perque de fèstas coma aquò revènon pas sièis fes la setmana sans comptar lo dimenge! Tirère puòi sabe pas quant de rebaladís coma de fichús, de mocadors, de debasses de seda, lo tot flament nòu. Au fons, que venguèt tròp lèu, doas dotzenas de culhièrs e de forquetas d'argent, e dins un caisson sus la gaucha, cinquanta rossets de vint-e-quatre francs chacun, que m'escaluguèron. Vos comprenètz ben, Monsur lo baron, que ma grand aviá fach aquela pacotilha dins lo bòn temps, e que se Truqueta l'aviá pas mesa de la societat, ela se i èra ficada d'ela meteissa. Car, de creire qu'agèsse ganhat aquò dins son comèrce de broquetas, l'òm creiriá puslèu l'istòria dau Drapet, e aquela de Cendroseta-Bachasson. Mès, qué que ne'n siágue, m'o laissèt, e faguèt ben. Un enfant ben après vai pas tant espepidejar d'onfe vèn çò que sas grands i dònan. S'o an agut dau costat drech, tant mièlhs per la grand; s'es dau costat gauche, tant pis per la grand; mès d'onte que vengue, tant mièlhs per lo paure anhèl qu'o recaça : per quicòm l'òm es pichòt-filh; aquò vèn de drech.

Quand agère tot ben examinat, o recaptère dins un autre còfre que faguère faire, e o fiquère dins un canton de l'ostau onte i aviá pas que los rats e ieu qu'o poguèssem devinhar. Maugrat ma fortuneta, restère pas de viure a la costumada, per que ne'n sopçonèsson pas res; mès tot çò que m'imaginère seguèt de ne'n faire veire quicomet adrechament a Monsur Sestièr que m'aimava coma sos uòlhs. Ieu l'aimave pas el per ne'n corrir carrièiras, mès aviá pas qu'una filha pas polida se volètz, mès galhardassa. I deviá laissar fòrça benàs, e los fringave totes dos. La filha me volontava pro pataudament, e lo paure òme semblava que me l'auriá donada volontièrs se m'aviá pas cresegut un cocarro.

Quauques jorns après ma descobèrta, l'anère veire, e, sans faire semblant de res, lo faguère tombar finament sus aquel chapitre.

- Mardí, ié diguère, Monsur Sestièr, avètz aquí Madomaisèla Babèu qu'es una redda jove A de gautas de la color de vòstras aubèrjas, de dents blancas coma lo calhat, d'uòlhs capables de rabinar lo coret lo pus frejolut; de braces, santafieu! que semblan getats au mòtle; una maneta facha coma lo penche de l'Amor; una esquina, una mina, una peitrina per far cridar : misericòrda! à moi... que me brutle!...

- E ben, me diguèt Monsur Sestièr, en riguent, a mesura que sa filha se carrava, e ben, mon paure Jan-l'an-pres, de qu'es ton dire?...

- Mon dire es qu'aquel que l'aurà fau pas qu'ane en viatge, e que s'un tau bonur èra per un òme coma ieu, la portariái sai que pertot penjada a mon còl per davant, coma ma coeta per darrièr. Vesètz ben çò que vos dise, s'ère un prince, un duc, un apoticaire, coma soi pas qu'un miserable brama-sopa, me vendriái metre ventre a tèrra davant vos per la demandar.

Madomaisèla Babèu, en ausiguent aquò, me mandèt un còp d'uòlh, e retorciguèt son morre d'una maniera tant graciosa, que me somgère : « Anem, bòn, l'avèm gratada onte i prusissiá. »

Lo paire que l'adorava e que semblava que m'aïssiá pas ieu, m'escotava en badant coma un agaçon, e enfin m'adrecèt antau la paraula :

- Seriá pas besonh, mon enfant que seguèsses ni comte, ni marqués, ni perruquier, nimai qu'agèsses lo quart dau saupre-faire de Truqueta; nautres nos 'n socitam pas de tant de grandor. Las familhas son egalas, e n'avèm pas res a nos reprochar per çò que regarda la vertut e l'onor. Soi estat amic e associat de ton paire dins lo comèrce de las lanas, me procurava la milhona marchandisa, e cent fes milhor mercat que la pus michanta. Aquel òme aviá un còr de rei. Oui, c'était un coeur de roi : aquò o pòde dire, puòi que dins son testament m'a pas ges laissat d'òsses a rosigar, coma o podiá faire, e coma n'aviái mai de paur que de fantasiá. O! Senhor Dieu! la brava persona! l'onèste òmel Es estat malurós; mès malur n'es pas vici. Ieu demandariái pas mai de mostrar ma reconoissença a son filh en i donant nia filha; mès tu siás un pelucre sans tèrras, sans biais, sans pecunha : aquò me lia los braces.

- E quant faudriá qu'agèsse Jan-l'an-pres, i diguère, per poder pretendre a una fortuna coma aquela?

- Veja, ço ditz, soi un òme que quitarai una seissantena de mila francs a ma filha. Tot autre la crocarà pas que non age per lo mens autant, e se tu n'aviás solament un tèrç, te la donariái dau milhor còr de mon anma.

- A ça, vesètz, Monsur Sestièr, i repliquère, se'n manca pas que de sièis mila cinc-cents escuts et cinc-cents francs justes que non age la soma complèta; donatz-me de temps, e veirem. Lo Cèl, per trica o per traca, benlèu me donarà las lumièras per la ramassar.

- E quinte temps vòs prene? me diguèt el; me fau vièlh, e voudriái veire ma filha establida avant d'anar femar lo fenolh dau cementèri...

- Abotatz! foliá, i respondère, sètz encara d'un bòn atge; avètz, comparança a dire, la força d'un brau, lo coret d'un ase, l'estomac d'un pastre; emb aqueles otisses tres ans, per exemple, deurián pas èstre capables de vos esfraiar. Vòstra filha e ieu sèm pas encara que d'enfants, e dins tres ans, un joine òme que bolís d'amor e d'ambicion, fai camin.

- E ben, te los dòne, se ma filha es d'aquel avís.

- Ieu, i en dòne quatre, se ié los cau, diguèt Babèu.

- O! ma foi, ié respondère, viva la jòia! I auriá ben de malur se vos fasiái tant esperar.

Compreniái ben a pauc près que çò qu'aviái dins mon còfre valiá mai que la soma que me demandavan; mès, coma n'ère pas ben segur, e que conoissiái pas lo prètz de certanas causas, ne'n faguère veire quauques retalhons a Babèu que l'estabordiguèron, e me donère tant de movement que, dins mens de tres meses, tot seguèt vendut, e me trobère embé trenta bòns mila francs e mas doas dotzenas de culhièrs e de forquetas d'argent dins lo còfre. La venta èra tròp fresca e lo saut seriá estat tròp dangeiriós, s'agesse vougut èstre tot de suïta lo gendre de Monsur Sestièr. Aquel òme aviá pas bòn tint; la memòria de Truqueta èra pas mòrta, e ieu tot brave qu'ère, passave pas per lo prumièr sant de las litanias. D'alhors, fau empachar lo monde de se damnar. Car vesètz ben, Monsur lo baron, conoisse Solòrgues coma se l'aviái sortit de mon ventre. Maladiança! s'aquel maridatge s'èra fach a la turluburlú, aurián parlat, desparlat. « E perqué?... E cossí?... E d'onte vèn aquò?... Se pòt-ti que Monsur Sestièr?... Coma a fach Jan-l'an-pres?... Una filha richa coma Babèu!... De qué i a?... De qué i a pas?... I a quicòm... I a que tròp... E ça, e la... » Aurián bastit mila sornetas, e mai benlèu, a la fin, aurián mes la man sus la maganha. Antau me pressave pas, e per desrotar la canalha, los voliái acostumar pauc a pauc a me veire quitar mas pelhas, escalar tot doçament coma un bòn trabalhaire benesit de Dieu, afin que seguèsson pas tant suspreses d'aquela aligança, au bot dau temps qu'aviam convengut. Aquelas diaucas de precaucions que digús ara non se crei obligat de prene, e que ieu empleguère coma un baug, m'atirèron los pus gròsses laguis de ma vida, per çò que me faguèron passar per un bòn subjèct. Escotatz aquesta disfortuna, que de segur vos farà plorar, quand agèssetz una arma de pèira freja.

Una certana Barba-Garrolha, la pus òrra creatura la pus mandiana que i agèsse dins Solòrgues, es-a-dire, sus tèrra, dins la mar e dins los infèrns, una bèstia tota de bingoès, boçuda en vint endrechs, panarda, guèrla, de color d'esca, que tot òme fugissiá coma un michant rencòntre, que de cent passes vos fasiá turmentir, e que quand òm la regardava de pus pròche, faliá tot de suïta faire lo signe de la crotz, e recomandar son arma a Dieu; aquel vilèn magasin de ronha, de rasca e de tota sòrta de malandras, se trobèt gròssa sabe pas de quau, car relevant que Satan agèsse fach lo còp, crese pas qu'un volur condamnat a la còrda, agèsse agut la feblessa de se'n deliurar emb aquela condicion. Enfin, de quau diantre que seguèsse aquel rebut de boèmis, se trobèt gròssa, e faguèt, bravament e ben, sa declaracion en ma favor.

Jujatz, Monsur Io baron, quinta alèrta per un joine òme qu'a d'onor, de gost, e mai de trenta mila francs en caissa! Tot prumièr seguère temptat de plaidejar jusqu'à mon darrièr s'ou, puslèu que de me veire enliassar emb una gansa d'aquela fabrica. Anère comunicar ma disgràcia a Monsur Sestièr e a Babèu. Ela voliá que plaidegèsse; mès lo paire, remarquère que branlava la tèsta e que teniá l'alen coma un vièlh pastre. Ieu sans far semblant de ié prene garda, ié disiái, embé tota la colèra que meritava lo subjèct :

- Cossí, Monsur Sestièr, un enfant de familha coma ieu! Lo filh d'un Truqueta! acusat d'una accion que fariá vergonha au darrièr varlet dau lacai d'un lèvacarn! Qu'un òme per quau Madomaisèla Babèu a de bontats de tota mena, se seguèsse encanalhat emb una Barba-Garrolha! embé una pudenta que vos vira e vos lèva l'alen d'un quart de lega! O cresètz, vos, aquò? Monsur Sestièr, o cresètz?

El, pas mot;... mès sa filha plorava, m'empusava, me disiá de plaidejar, e que coma que tot virèsse m'esperariá jusqu'a la fin dels sègles, s'èra dich. Lo paire, en restant suau coma un tarnagàs, me faguèt sopçonar certanas causas que se son descobridas despuòi, e que vos vau dire per acabar mon istòria davant que seguem arribats à vòstre castèl. Arrenatz un pauc, Monsur lo baron,... arrétez, je vous én prie, car ne'n sèm pas luònh, e çò que me rèsta a vos dire ne'n vau la pena.

La Barba-Garrolha èra gròssa de uòch meses; e quau diriatz qu'aviá fach aquel còp de desespèr, aquela besonhassa, aquela òbra de malediccion? Pas mens que lo brave, lo delicat, lo determinat Monsur Sestièr; e vejaquí coma, per m'atrapar, per tapar sa malafacha, me careçava, m'engusava, me prometiá sa filha e me voliá pausar sus las ussas la cocolucha de la civeta; e mai faguèt, aquel Barrabàs de la Passion. Me la carguèt, Monsur lo baron; mès de la faiçon que las causas an virat, crese pas que ne'n rigue; sa filha e ieu i avèm mes bòn òrdre, Dieu mercé.

Dau temps que devisàvem ensemble, intrèt une certana figurassa d'òme, que semblava un fagòt de coquinariás, e que se presentèt davant nautres coma una aparicion de Belzebut. Ieu me senhère tot esfraiat, coma se i avián plantat la poténcia.

- Quau es, ço ditz, de vautres un certan Jan-l'an-pres, filh legitim e natural de la bastarda Margòt e dau nommat Truqueta, ancian volur de Solòrgues, penjat dètz ans i a, sus la plaça dau Mercat, a Nimes?...

- Çai es pas, n'es pas ieu! i cridère tot tremolant : de qué ié volètz?...

Sus un signe de Judàs que ié faguèt Monsur Sestièr:

- Anem, ço ditz, es vos meme, à moi! man fòrta...

Sus lo còp intrèt dos o tres autres còpajarrets de sa clica; un m'arrapa au colet, l'autre me còpa lo cordilh de las braias, que m'aviá costat nòu dinièrs e pas mens; me bilhèron los braces emb una còrda, e m'emmenèron. La paura Babèu plorava e cridava coma una cloca quand ié rauban sos polets. Monsur Sestièr crebava dau rire dins un canton, e ieu, las grègas sus los botelhs, me fan ganhar, pecaire! lo camin de Solòrgues. De me veire emmenat sans saupre perqué, o demandave a tot moment, e mai, per ma fe, aviai paur que non m'o diguèsson.

Quand seguèrem a la vista dau vilatge, un d'aqueles messiurs, e precisament lo qu'aviá paregut lo premièr davant mos uòlhs, diguèt als autres :

- Marchatz, la comission me regarda; ai quicòm a dire emb aqueste joine òme, e vos anam jónher dins lo moment.

Los autres s'avancèron. Aqueste se sarrèt de ieu, e me faguèt encara mai d'esfrai que quand èrem totes tres.

- E ben, Sauvur Dieu, i diguère, de qué me volètz?

- Vos vòle faire un poton.

- Qu'avalisca! E perqué?

- Per çò que sètz lo filh dau milhor de mos amics; e mai, per reconoissença, vos vòle rendre un grand servici.

- Me volètz donc destacar?...

Abotatz! Dieu vos en garde, es ben d'autras causas que s'agís; vos vòle maridar.

- Me maridar! embé quau?

- Embé Barbeta Garrolha.

- Au diable! prenètz-la-vos, se vos fai gaug. Per ieu la prendrai pas quand me farián avesque.

- Baste que seguèsse pas maridat; cossí te la gafariái! Aurà mila francs de dòt que Monsur Sestièr i fai...

- Quand n'agèsse un plen tinau, ne'n seriá pas res. Mès perqué Monsur Sestièr i fai aqueles mila francs? Per sos bèus uòlhs?...

- Per quicòm coma aquò. Mès, escotatz-me, soi vòstre amic, e vos vòle faire entendre rason. Dins los associats de Monsur Truqueta n'es pas, sans dobte, que non agetz entendut parlar d'un certan Quincarlòt. Aquel Quincarlòt es ieu, a vòstre servici. Ai agut l'onor de veire penjar vòstre paire a Nimes, e la consolacion de lo veire morir coma un predestinat. Aquel cher òme, pecaire! vouguèt pas jamai mette en pena digús, e mai seguesse en mème d'o faire.

- « Senhor Dieu! sa bèla mòrt me toquèt talament, que me sentiguère tot chamjat. La gràcia dau Cèl venguèt aquí dessús; me convertiguère, e, per me tirar dau pecat, per trabalhar seriosament a mon salut en bòn crestian, me faguère uissièr. Monsur Sestièr que conoissiái de lònga man, e qu'a donat tanben dins la devocion, me faguèt part de quauques escrupulles a l'ocasion d'una pichòta feblessa qu'aviá agut per Barba-Garrolheta. Coma aviá paur qu'aquò cridèsse, que i a de gents que la sostenon, fòrt capables de ié la far prene, o de ié faire manjar fòrça argent, me diguèt que planhiriá pas mila francs a la jove se voliá donar l'embastada a quauqu'un mai. Ieu me carguère d'aquel afaire, e coma ai de grandas obligacions a vòstre paire seguèt vos, mon filh, qu'agère prumièr en vista. Ne'n parlère a la manida lo lendeman, e pòde dire a vòstra glòria que tot de suïta vos donèt la preferença, e que sètz a mervelha dins son esperit. Per pròva, vos a cochat sus la planhta au prejudici de cent autres que voudrián ben èstre coma vos dins sas bònas gràcias, e vos a fach decretar de presa de còrps per contumaça, afin de vos esparnhar las alanguis d'una procedura que vos auriá pogut inquietar. Dos garda-vinhas, embé quau Monsur Sestièr s'es acomodat de luònh, an depausat, coma bòns temoènhs; la frequentacion es provada entre ela e vos; e mai crese que s'agís, per aquí, de quauque pauc de violéncia de vòstra part. Antau, mon bèl amic, sans faire lo refastinhós, vos conselhe d'envalar la pilula : vos l'an renduda pro doça, Dieu merci! e força gents que conoisse voudrián ben èstre a vòstra plaça. Lo bonur es per aquel que lo tròba, et non aquel que lo cèrca.

O! Monsur lo baron, s'aquel moment ère estat destacat, crese pas que d'un còp de ròc non aguèsse fendut lo morre dau cher amic Quincarlòt, per ié pagar lo servici de diable que me vantava.

Borrèl, ié diguère, guilherit, maudicha siágue ta conversion que tant es coquina! Volur, gramecís dau present que me fai ton amistat. Quau te la demandava?

Quincarlòt me laissèt getar mon prumier fuòc emb una paciença d'àngel, e quand creseguèt de poder parlar, me larguèt aqueste discors, que, ço fau dire, me donèt pas de temptacion, mès pro de coratge, per prene mon mau en paciéncia.

- Sabe, ço ditz, que Garrolheta n'es pas una filha, se volètz, d'una granda beutat, ni mai de las pus vièrjas non plus; mès, sans comptar que cent pistòlas valon mai que totas las broquetas qu'avètz eretat de vòstra grand, aquel bijó, dins l'estat ont es, pòt pas viure dos meses, e mai se se deliura de sa pacotilha sans ne crebar, i aurà mai que malur. D'abòrd, sans parlar de las vint-e-cinc bòças que pòrta coma de pairòus sus tota l'espandida de sa corpulença, es paumonista; a mai d'escorbut tota sola que totes los galerians de Tolon en còr; mòstra una ronha supèrba, que i lusís coma de veire jusqu'au bot de las onglas; possèda una camba richa de vint plagas, onte la gangrena s'es espandida qu'es una benediccion. Sentissètz ben qu'aquela filha es un partit, es un tresaur que faudriá èstre baug de lo laissar escapar. Agafatz-lo, cresètz me, mon filh, agafatz-lo; e se ne sètz fachat, dins la suïta, digatz mau de ieu.

Quincarlòt, enfin, me faguèt talament veire mon ben clar dins aquela municion dau Cèl, que topère a son avís, e qu'esposère la carrònha. Es verai que seguèt a condicion que me comptariá los mila francs d'avança, e que nos aprochariam pas jamai a dos-cents passes l'un de l'autre. Nos tenguèrem paraula; car, après avedre dich oui davant lo capelan, en me tapant lo nas, m'anère vite lavar emb de vinagre, e tenguère la larga. Ma molhèr, Dieu mercés, faguèt pas mentir lo profèta Quincarlòt; dins un mes acochèt de dos messiurs, totes mòrts, que semblavan dos rats griules, a çò que dison; car ieu los vegère pas. Ela rebalèt quatre o cinc jorns, e avant-ièr, per amòr que seguèsse milhor servida qu'a Solòrgues, la faguère emportar sus una carreta a l'espitau de Somèire, onte crebèt en arribant. Uòi l'an enterrada. Lo bòn Dieu l'age reçachuda! qu'aime mai qu'el l'age que ieu; podètz comptar que se l'a recaptada dins son Paradís, fau ben que se pague de tot.

Ara, Monsur, me'n vau a Langlada dire a Monsur Sestièr que ié prendrai sa filha quand voudrà : e, siágue dich entre nautres, crese qu'o voudrà de rèsta;. car... Mès vau mai que me taise.

- Achève donc ce car, ié diguèt lo baron; il annonce quelque événement important qui manquerait à ton histoire.

- Avètz rason, ié faguèt Jan-l'an-pres, aquel car ié fai quicomet; car donc, puòi qu'es de carn que s'agís aicí, vos cau saupre que dins lo temps que Monsur Sestièr fasiá la cèntrabanda a Solòrgues, coma avètz vist, ieu trompave l'équivalent a Langlada, e se tròba que de tot aquò, Babèu s'es talament engraissada, qu'es venguda espesseta, cofleta, rondeta coma una pauma de tricòt.

- Fort bien, mon ami, je t'entends; tu m'as raconté la vie de certaines gens et la tienne, d'une manière assez plaisante; mais je vois au travers de tout cela que tu ne vaux pas mieux qu'eux. Je t'ai pourtant obligation de m'avoir éclairé en bien des choses, sur le caractère et les moeurs des paysans. Les malotrus! Qui dirait que, sous les dehors de la simplicité la moins suspecte, ils fussent capables de la malice la plus réfléchie et la plus profonde! Achève ta narration, s'il te reste encore quelque chose à dire.

- O! Monsur, ié diguèt Jan-l'an-pres, soi ben tròp fachat de l'avedre solament entemenada. Adieussiatz; aquí vòstre castèl, Dieu vos ié tengue caudet e galhard...

Arrête encore un moment, i ajustèt Monsur lo baron : en reconnaissance du divertissement que tu, m'as donné, je veux te faire part de quelques réflexions que ton histoire a fait naître dans mon esprit. Engendré de mauvais parents, tu me parais fort disposé à devenir un parfait coquin, et ton alliance avec ce Sestier, de Langlade, va te mener au gibet, si tu n'y prends garde. Crois,moi, mon enfant, change de conduite, et vis en honnête homme. Travaille, tu es fait pour cela ; cherche les gens auxquels peut appartenir le bien mai acquis que tu possèdes, et rends-le leur. Si tu le gardes, le moins qu'il puisse t'en arriver, c'est d'être déchiré des remords que l'injustice et la mauvaise foi traînent toujours à leur suite.

-De remòrs, disètz? Monsur lo baron, de qué son de remòrs? Vòle morir, se conoisse de qu'es aquò.

-Les remords sont les reproches, les cris de la conscience.

Ai! capdedís, Monsur! de qué me parlatz aquí? Sabètz pas que la consciença dels païsans es gamada?

- Que veux-tu dire ? je ne te comprends pas. Explique-toi mieux.

Aquò vòu dire que la consciença dels païsans piuta pas coma la de l'autre monde, e que se parla, o fai tant plan que, per ma fe, se l'òm l'ausís. Adieussiatz, Monsur le baron, se passatz jamai per Solòrgues, fasètz-me l'onor de demandar Jan-l'an-pres, e de vos arrestar a l'ostau per beure un det de clareta.

Aquí dessús lo baron, que podiá pas téner lo rire, virèt dins una traversa per intrar dins son castèl, e lo gusàs continuèt son camin, en recomençant de cantar « La bòna aventura, à gué! la bòna aventura ».

 

Retorn a la pagina de l'Abbat FAVRE

Retorn a l'ensenhador dels sègles XVI-XVIII

Retorn a l'ensenhador generau