LAS CANAS DE MIDAS (pp 168-170) 

25/10/85

Biais de dire

Çò que nos desfauta terriblament a l'ora d'ara, aquò es la paraula de l'abstraccion.

L'òc e lo francimand se son despartits a la forca de son camin de quauques sègles. Un privat d'oficialitat, de poder politic, remandat a la vida sauvatja dau campèstre. L'autra, cargada dels devers totes e dels mejans d'èstre lenga de civilizacion, s'es lèu destacada de tota aquela realitat, de l'esposalha entre vèrb e pes de las causas, per venir, dau mai anava paraula aleugeirida de tot pes concret, de tota estaca a la causa, esplech puslèu de las idèas dins son cèl sens relambi aluontat de la tèrra. I a perdut en poder poetic. I a ganhat d'èstre una lenga modèrna que pot assumir sens penecar la carga tota de la conoissença e dels pensars de nòstre temps.

E çò qu'engrevèt las causas, aquò es encara que, gramaticians e escrivans, avèm totes, fòrt e mòrt, volgut demorar atetonits sus la tèrra per, au travèrs d'aqueles pageses qu'an servat la lenga, n'aver per eles la paraula mai autentica. O que cresèm la sola autentica. Coma se la civilizacion occitana èra res d'autre que lo mond terradorenc dels lauraires, dels borièrs e dels boièrs. S'agís pas de delembrar sas virtuts amb, entre tant d'autras, la d'aver servat lo parlar seculari. Mas de s'ensovenir, primièr, qu'au sègle d'aur la societat occitana èra tan ciutadenca que terradorenca. E que lo dich dels trobadors nos mòstra plan un nivèl de pensars tan deslargat coma lo de quanta civilisacion espelida que siágue. Sens parlar dels obratges que nos demòran, de drech, de medecina o d'istòria.

E podriam cercar s'a l'ora d'ara, vòle dire dins un passat talament luònh, avèm pas, endacòm mai qu'al campestre, una mena de parlar qu'auriam poscut delembrar e que, jot estimat, e, melhor que lo parlar de la tèrra, nos podriá adralhar a l'usatge ben aisit dau dire de l'abstraccion.

Aquel quicòm me sembla que l'avèm. Que, vertadieirament sembla estat oblidat, daissat de caire. E que, ges d'estudi siágue pas estat jamais fach sus las formas qu'a bailat au parlar, nimai sus la riquesa d'aquelas formas. E tanben sul biais qu'aviá tota una part dau pòble que parlava l'òc per s'exprimir dins un mond qu'èra pas solament lo luòc tradicional de las sasons, dels trabalhs e dels jorns, dins l'etèrne encastre dels cicles naturals e sempre parièrs de la natura. Sens res d'aquel revolum que nais de la mescladissa dels òmes, dau vai e ven de las ciutats ont se farga, e aquí solament, l'anar dau mond. Luòc ont, de cara als autres pòbles, las formas de la vida, de son pensar e, per fòrça, de sa lenga s'atròban, a cada ora, peltiradas, cambiadas e forçadas a se plegar a de besonhs empausats de defòra. Per lo pes politic, economic, social que, dins las vilas, fai sentir, primièr, sa fòrça sens relambi en movement. E despuòi mai d'un sègle, per aquel dau progrés tecnic, nascut de la sciéncia, mas que, mai qu'ela, au mens a nivèl de la semblança, dintran dins la vida de la ciutat e sònan d'autras formas de vida. Entre que, dins los sègles de davant, lo libre e son fais de conoissença demorava coma enebit o desconegut dau mond terradorenc.

Es aquel quicòm que caldriá ensajar de retrapar. Aquel quicòm es aquò que nos pòt demorar, dins l'escrich, dels parlars de las ciutats occitanas, dins sa vida vertadièra. E non pas dins lo rebat que nos podrián bailar dau mond de las tèrras vesinas. Çò qu'es, au mens per una part. E aquí que ne vese doas menas :

Una qu'es aquela de las ciutats pro grandas dau Miegjorn a despart de las dau Ribeirés : z'Ais, Avinhon, Montpelhièr, Nimes, Besièrs, Tolosa, Montalban, Agen, Rodés, Milhau, Menda, etc...

L'autra, que s'amerita benlèu mai que la primièira un estudi menimós, es fach de las ciutats marinas, amb son pòrt dubèrt sul mond estrangièr. E que, pro sovent, viran l'esquina a la tèrra : Niça, Tolon, Marselha, Sèta, Agde e Narbona.

L'exemple de Sèta, qu'es per ieu mai pròche, me sembla pro ric d'ensenhament. Perqué Sèta a conoscut una vertadièira escòla d'escriveires locals - coma tant d'autras ciutats - mas, çò qu'es desparièr, que nos an daissat sos escrichs acampats dins lo molon d'Armanacs Setòris que, d'un an a l'autre e de contunh fins qu'als darrièrs ans, n'a mantengut lo corrent. Pro desseparats dau movement felibrenc per servar totjorn una personalitat sens deca, dins la plena libertat de sos temas e de son parlar. Luònh de tot patés de Santa Estela.

Aquí viu de sa vida pròpria aquel pòble setòri terriblament entat de Genoveses, de Sicilians e de Catalans que parlavan totes, fin finala, l'occitan mai viu, mai acolorat que se'n pòsque somiar. E qu'a viure entre eles, dins lo mesclum de sas carrièiras, de sos ostaus e de sas andronas, sul caladat dau pòrt o lo pònt de sos batèus buòus, a se carpinhar a la bòna, a se tustassar, a se trufar, d'el o dels autres, a rire, d'el o dels autres, a rire de sos plors e a plorar de rire, de cara a la puta de vida que vivián, a s'espiar viure entre eles, davant l'orisont dubèrt sul mond e la ventura, a conóissèr l'anar arderós d'un pòrt ont la comedia escampèt jamai lo drama, se fargavan un parlar miraclós escapat a tota acostumança, lèst a tot dire, los esplechs, saique de la pesca, o de la navigacion, mas los problemas totes, quand siaguèsson d'un mond tan desparièr dau relòtge menimós e sempitèrn de las sasons e dels camps solitaris onte passa jamai res que lo seguit lent de las oras, dels jorns e de las nuòchs, dels meses e dels ans. Un parlar coma aquel que Pagnol nos sachèt tan ben culhir a flor de boca, raubant a l' òc son ben per ne faire sa glòria francimanda. Aquel parlar lumenós dau pòrt de Marselha, fraire ainat d'aquel de Sèta, mas parièr per lo fons e per las rasons de son espelison. Un parlar ont l'abstraccion es pas simplament de francés occitanizat a pauc còsta mas, a cada minuta, e per escais, per dire autrament, e dins lo biais occitan çò que lo francés exprimís per un mot, una paraula desencarnada. Aquí la diferéncia. Mai a de bòn sentir, sai que, qu'a tornar reviudar a l'ora d'ara. Ont la saba de la lenga es pas pro viva dins lo parlar de cadun, per ne faire, coma èran los pescaires de Sèta o de Marselha, los jacaires de carrièira o de café de Tolosa e de Montpelhièr, un gisclar de contunh qu'enravalava tot dins son imor de treslús. Mas que, me sembla, nos mòstra melhor lo camin, de tot biais, que lo barbotiment patesejaire que s'acontenta de se faire l'ombra tristassa dau francimand.

Pagina de Max Roqueta 

la revista "Oc"

La fin dau sègle XX cap au sègle XXI

index generau

literatura occitana