Danièla Julien Adieu Paure… Ed. Solei d’Autan. Lerida. 2007. Prèmi Les Taliures ; « Séductions » poèmas en tiratge limitat amb de dessenhs de Denise Laperrière, Quebec, 2013 ; « Letras » (Bilinga), IEO Lengadòc, 2014.

La nòva corta (dins lo sentit modèrn dau mot) es estada fins recentament un genre talament pauc representat dins la literatura occitana que me pòde rapelar d’una discutida entre Renat Nelli e Bernat Manciet (deviá èsser en 1978 o 79) que se demandavan quane seriá estat lo mot just e requist de lenga nòstra per lo qualificar, puslèu que « nòva ». Res a veire amb lo raconte, genre literari subre-representat desempuòi lo sègle XIX, mai que mai dins los armanacs. Sufís pas que lo tèxt siá cortet. Cau que siágue tibat sus una emocion, una sospresa, l’estranhesa. Las pròsas embelinairas d’un Max Roqueta, generalament brèvas, son quicòm a despart, que dintra pas d’a fons dins aquela definicion, benlèu per amòr de sa relacion particulara au temps, que s’i aplanta e dispareis dintre. La nòva manipula lo temps d’un autre biais, i balha d’abriva, lo fai virar coma una centrifugaira, lo càmbia en ressòrt que trai son vam au recit. 

Lo raconte dins son biais tradicional, estirat entre son « un còp i aviá » e « lo gal cantèt e la sorneta finiguèt »  demòra una terranha abondosa, inacababla, un òrt de lengatge e d’imaginaris granats, ont los occitans quitan pas de furnejar per racinar lor vision dau mond de uòi. Mas dempuòi un quart de sègle avèm de novelistas de tria. De mond coma R Lafont o JC Forêt, per exemple, an màgerment illustrat lo genre. Lafont aclimatava en òc lo biais de Borges o de Cortazár e aquò fasiá miranda. La lenga d’òc semblava facha per aquela mena d’escritura. D’autres seguiguèron e ne faguèron la mòstra. E mai que mai pense aquí a tres escriveiras de parladura provençala, pro diferentas entre elas, dins son èime e son estil, mas totas tres bravament biaissudas, que sos tèxts escarrabilhats e eficaces son un encantament per lo legeire : Danièla Julien, Magalí Bizòt-Dargent, e Sara Laurens.

Parlarai aicí de Danièla Julien, recentament guerdonada per lo prèmi Ostana 2014. Son prumièr reculh de nòvas (Viatge d’ivèrn. Ed. Trabucaire 1999. Prèmi Jaufrè Rudel) se situava clarament dins la seguida de la vena d’escritura illustrada per Robèrt Lafònt quora preniá la pluma en novelista (La Primiera Persona, Lo Decameronet, Insularas). S’i retrobava aquela perfeccion d’estil, una lenga a l’encòp totalament modèrna e rica tant e mai de sa dimension sauvatja. Amb en mai, d’assenhalar, un tòc de sensibilitat fernissenta e d’emocion qu’èra sa tencha pròpia e que mancava sovent au mèstre, virtuòsa d’un jòc intellectual fòrça sabent. Aquel « Viatge d’ivèrn » èra un començament, e los dos reculhs que l’an seguit perlongan e alargan aquela escritura, e son encara melhor capitats.

« Adieu paure… » publicat en Catalonha a pas tocat lo lectorat occitan que se seriá ameritat, e «Letras » acaba tot bèu just de crebar l’uòu. Escasença adonc de rendre compte a l’encòp d’aqueles dos libres. Direm d’en primièr que son qualitadoses e que sa lectura es plena d’agrat e que plaçan l’autora au prumièr plan de la scèna de nòstra literatura a l’intrada dau tresen millenari, coma una de las estilistas màgers.

Coma disiái i a d’en primièr aquela menimosa perfeccion de l’escriure, dins la drecha rega lafontiana, mas la leiçon dau mèstre es perfiechament assimilada e reinvestida dins un biais qu’a sa personalitat pròpia, amb aquela expressivitat espectaclosa tota tibada d’esmoguda. Una cèrca apassionada dau dire just e requist, gaubejat finament coma de dentèla rara. De saborar a bèles paucs.

Ma vesion s’esperlonguèt dins ma tèsta, vòle dire a l’endedins de ma tèsta, aquí ont naisson, gisclan, espelisson lei pensadas e i aviá ges de pensadas, i aviá una mena de vuege moligàs, un desfaut de perspectiva. »

Istòrias totas simplas, exploracion apassionada e luminosa dau quotidian. Mas lo quotidian vist au travèrs d’aquela pròsa occitana regonfla de chucs e de sentidas ven un esmeravilhament de cada minuta, l’exploracion d’un continent desconegut ont tot es estranh. Un agach plen de generositat e d’empatia sus lo drama fons de la vida. Un agach solelhós.

Lo jove adolescent savi Chicuelo que vòu venir torero, e i capita, vist au travèrs dels uòlhs de la maire,  esfraiada e tanben consenta (ambivaléncia tipica dels personatges femenins de Daniela Julien). Los bruchs estranhs dins l’ostau de la mameta quora es nuòch e qu’una autra vida subran i mena son çaganh. Elena l’ucrainiana qu’esposa lo païsan lauseròt. Lo present de novè, una cata negra que subran prendrà tant de plaça a l’ostau, au quite moment que la filha de la narratritz balha naissença a una manideta sonada Loïsona. E una idèa tafura la narratritz : aver de cats e una felena es pas una rason, pas brica, per se mudar tot d’una en mameta tipica portant « lei frisetas e la rauba burèla de jersey ».

E i a quicòm mai, quicòm que ten a l’astrada particulara de nòstra lenga. Qu’apareis a bèles paucs au legeire. E que Danièla o fai dire clar a un de sos personatges :

Ai escrich en occitan perque aquí tène una lenga fòra-lèi coma mon istòria, una lenga dau secrèt, tant intima e tant immensa a l’encòp que sola podiá suportar la mostruositat. Lenga dau deliri dins sa prigondor, son inchalhènça e son esfilangatge.  »

Tant vai que de còps que i a aquela exploracion de l’estranhesa sortís cap e tot dau rasonable, de las convencions. Nos estràvia dins lo baujum. Leugièirament, per pichons tòcs delicats, es aquò tot l’art. Mas la desaviadura n’es encara mai granda. L’occitan lenga dau deliri dins sa prigondor, son inchalhènça e son esfilangatge… Que pòt servir d’aisina a totas las transgressions. Lor dobrir lo portal. Escapant cap e tot a las convenéncias. Antau l’aventura d’aquela femna que seguís un òme entrevist dins la carrièira, embelinada per son mantèl blu. En s’enchichorlant d’imaginacions afebridas e calorentas. E tala autra que se laissa seguir per d’òmes desconeguts. Ravida, desvariada, esfraiada (retrobam un còp mai aquela ambivaléncia qu’es un dels ressòrts esconduts  d’aquela escritura). Lo baujum l’a presa e l’occitan es un lengatge privilegiat per explorar aquela transgression.

« Letras » perlonga e afina aquela tendéncia. S’i vei un socit de la lenga exacta mai pegada au ritme de l’occitan parlat. Mens literària en aparéncia que dins « Adieu paure ». Adonc sens efièch ni farfantèla, mas totalament eficaça. Coma o vòu lo genre epistolar causit aquí. E aquela lenga despinta la vida, lo quotidian de passions, d’auvaris, de banalitats, e subran s’entrevei l’abís badièr jos los passes, l’indicible e pasmens verai que lo narrator anóncia, fórvia, contorna, un brieu e puòi finís per vos l’escutlar, e sovent es bravament pebrat… Cada letra es una pichona mecanica jubilatòria, que nos aganta dins son laç coma una ratièira e i demoram preses.

« Séductions », paregut en tiratge limitat en 2013, libre d’artistas que recap 14 poèmas e tota una tièira de dessenhs de tonalitat erotica per l’artista canadiana Denise Laperrière, es interessant de considerar dins aquel contèxt, estent que sovent l’òbra poetica d’un prosator es un pauc un concentrat emotiu dels tèmas desvolopats dins los tèxts de pròsa… Me sembla qu’es lo cas aicí. Comença amb « la vièlha que dança », e sabèm qu’en Camarga la vièlha es lo grand miratge sus l’orizont per temps de calor. Josèp d’Arbaud l’enaucèt en tèma literari. Vièlha, Danièla o revira en francés per « un grand mirage ». Lo poèma ditz qu’aquel miratge personificat en divessa solara dormissiá dins lo còr de l’autor, e ara se desrevelha :

«Au camin de mon còr, una vièlha esperava […]

Au prigond de l’estiu dins un trauc de tofor,

Au prigond de l’estiu dins un trauc de tofor,

La vièlha de mon còr s’es ben reviscolada […]

Au camin de mon còr i a’na vièlha que dança »

M’interessa de veire dins aquela vièlha una fòrça esconduda au pus prigond de nautres, bèla endormida, que se despèrta, e deslarga amb tota sa fòrça dins aquela escritura sos encantaments trebols, un pauc escalugants.

Per exemple lo poder de l’agach desirant de l’autre, que tòrna sovent dins las nòvas en pròsa, es clarament dich dins aquel poèma titolat « òme » :

«Au rai de ton agach

Camine espelida e

Dins l’espaci marcat

Per tei mans-pogaus tendres

Avance.

Te disiáu de solèu, de relòtge de vida.

Per apasimar l’angoissa dei jorns

Siás aquí ufanós, suau e tendre. »

 

Es lo poder misteriós d’aquel agach que dobrís las pòrtas enebidas de la transgression, e la narratritz dins las pròsas se n’estona, a l’encòp vergonhoseta un pauc e ravida. Dins lo poèma, aquelas fòrças solelhosas e carnalas son simplament mostradas coma d’evidéncias serenas e lindas. Tèxtes d’una simplicitat clarinèla e pasmens que ressontisson longtemps dins l’imaginari d’aquel que los a legits amb l’atencion que i cau.

Donc, amb aqueles tres libres l’òbra de Danièla acomença de prene una cèrta « massa critica » que i balha de pes e d’importància, campeja tot un univèrs amb sos païsatges, sos personatges e sas leis, e de segur aquò nos fai languir la seguida.

JF Brun

 

(critica In Reclams 2015 n 834-835  pp165-168)

Retorn a la pagina de l'autor
Retorn a l'ensenhador de la literatura montpelhieirenca d'òc
Retorn a l'ensenhador de la literatura dau sègle XX-XXI
Retorn a l'ensenhador generau