Un
grand montpelhieirenc d’adopcion :
(Folgueroles,
1845 - Vallvidrera, 1902)
Verdaguer : un dels grands noms emblematics de la renaissença catalana dau sègle XIX. Una renaissença bessona de la nòstra mas que, ela, capitèt, maugrat un sègle d’auvaris, dau temps que demoràvem nautres au bèu país de Clochemerle e dau gal triomfant que se pren per lo buòu de la faula ni que desgaubièsse puslèu la rana. Verdaguer, ligat a Montpelhièr e a Occitània per lo còr e l’èime. Coma o ramenta lo tèxt de Pèire Azemà donat mai bas. De tant que dediquèt a nòstra vila ont aguèrem l’onor de lo convidar en 1886, una òda, pauc coneguda, que pareguèt en plaça d’onor dins lo N°1 dau « Félibrige Latin »...
2.
Oda de Verdaguer a Montpelhièr
3.
Omenatge a Verdaguer per Pèire Azemà (1945)
Jacint Verdaguer i Santaló
nasquèt a Folgueroles (Osona) lo 17 de mai de 1845. Era d’una familha païsana
modèsta mas onorablament coneguda. A dètz ans intrèt au Seminari de Vic, ont
seguiguèt la formacion per venir prèire. Tre son jovent, faguèt mòstra
d’un gaubi literari indiscutible, amb de tèxtes satirics dins lo biais de las
composicions popularas, o d’inspiracion (corrandes...),
o, encara, dins lo biais romantic ont se reconois de segur l’influéncia de
Mistral qu’a publicat « Mirèio » en 1859. Una part d'aqueles tèxts
de joinessa serà publicada pas qu’après la mòrt dau poèta (Amors d'en
Jordi i na Guideta, 1924; Jovenívoles, 1925).
Dau temps de sa formacion au
semenari, Verdaguer compausèt un poèma epic en pròsa subre la descobèrta d'America
(inacabat e publicat après sa mòrt, amb lo títol de Colom), e d’autres
escriches divèrses risolièrs o autobiografics qu’eles tanben demoraràn
longtemps inediches... D’aquela pontannada data tanben lo poèma « de
factura neoclàssica », ço dison los istoriadors, titolat « Dos màrtirs
de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià », que se publiquèt en 1865 en
fulheton dins lo periodic vigatà/vicairés « Eco de la Montaña ».
1865 es l’an ont lo poèta
comença d’èsser remarcat. En mai Verdaguer a obtengut als Jocs Florals de
Barcelona un accèssit e un prèmi extraordinari per dos poèmas romantics e
patriotics. Es l’escasença de nosar de contactes personals amb los « leaders »
dau movement renaissentista catalan (Milà i Fontanals, Aguiló i Fuster...).
Antau encoratjat e sostengut per son prumièr succés barcelonin, Verdaguer tòrna
entreprene un grand tèxt sus Cristòu Colom : « L'Espanya naixent ».
Lo presentarà, sens daverar de disticcion, als Jòcs Florals de 1868.
1868... Escotem Pèire Azemà :
« 1868... Es dins lo
bonur e l’alegria que Barcelona recebiá trionfalament Mistral e sos amics. Es
dins la pompa esbrilhaudanta dels Jòcs Floraus que las doas Poësias despelidas
se reconoissián e se potonejavan coma doas sòrres. Es alara que Mistral
destriava un dels concurrents, desconegut de totes, un jove païsan coifat de la
« barretina », e i anonciava son magnific avenir de poèta.. La braçada e la
benediccion qu’el aviá reçachudas de Lamartine, Mistral las rendiá a
Verdaguer; e, a son torn, lo cantaire de Mirèio
se virant dòrs lo futur
cantaire de l’Atlantida, ié disiá :
« Tu Marcellus eris . »
Aquela devinhacion de poèta, l’avenir ié deviá lèu bailar rason ; deviá
plenament complir la profecia mistralenca,
e Verdaguer s’anava auçar, enauçant emb el la lenga de son païs, sus las
pus nautas cimas, tot còp floridas e tot còp sauvertosas, dau lirisme e de l’epopèia. »
Generalament los biografs
catalans parlan pas tròp d’aquel episòdi. Jutjat en 2004, de segur, la
respelida catalana èra quicòm de seriós, mentre la respelida dels païses
d’òc èra una fantasiá romantica sens portada politica. Mas en 1868, èra
pas tant evident...
Per los occitans, aquel rescòntre
dels dos grands poètas epics es una de las montjòias que marcan l’istòria
de nòstra literatura, e son afrairament retrobat amb la sòrre desliurada e
triomfanta de detràs los Pirenèus....
Tornem a Verdaguer. Siaguèt
ordenat au sacerdòci en 1870. Après qu’aguèsse celebrada sa prumièira
messa a la capèla de Sant Jòrdi
de Puigseslloses, residiguèt de 1863 a 1871 a can Tona, un vilaret a mitat sia
a mig camí camin entre Vic e Folgueroles. Es enlai qu’escriguèt sas prumièiras
òbras literàrias.
Es a aquel moment que comença
a trabalhar a son grand projecte : « L'Atlàntida ». Que serà
un succès espectaclós, e reculirà lo « premi extraordinari als Jocs
Florals de Barcelona del 1877 »...
Siaguèt puòi vicari a
Vinyoles d'Orís (1871-1873). Mas sofrissiá sovent de marrits maus de cap.
Siaguèt afectat coma capelan au naviri que fasiá lo trajècte d'Espanha a Cuba
dins la Companhiá Transatlantica d'Antoni López, futur marqués de Comillas.
En 1877 dintrèt au servici d’aquel marqués coma capelan de la familha. Visquèt
alavetz mai de quinze ans au palais
dels Comillas, a la rambla de Barcelona. aquò siaguèt l’escasença per
Verdaguer de rescontrar la nauta societat catalana e espanhòla. Dos ans
après l’Atlantida, en 1879 faguèt
estampar un volum d ' « Idil·lis i cants místics »,
composicions liricas de tèma religiós e d'una grand delicadesa, que confirmaràn
la valor literària dau poèta.
Verdaguer, dins aquela
pontannada, poguèt antau viatjar, visitar los Pirenèus, l'Africa dau Nòrd,
los païses de l'Euròpa centrala, e l'Orient Mejan.
Aquel darrièr viatge lo
marquèt prigondament. Ne tornèt en 1886, estrantalhat per un grand
questionament esperital e un desir intens de purificacion e d'ascetisme.
1886 es una autra annada ont
Verdaguer es en contacte coral amb los occitans. E, aqueste còp, amb Montpelhièr...
Car en 1886 Ròcaferrièr convida Jacint
Verdaguer a Montpelhièr, sus lo camin de son retorn de tèrra santa per benesir
la lausa de l'abat Favre "jot las vòutas carolingianas de l'abadiá de
Cèlanòva".
L’Armanac Provençau de
1886 ne parla pas, mençona solament a Montpelhièr l’omenatge a Favre, a
Castelnòu, dau clan rival provençalista,
bailejat per Arnavielle... Nos aprocham ja de la rompedura entre los « avinhonistas »
e l’equipa de la « revue des Langues Romanes » que fondarà lèu
lo « Felibritge Latin »...
Mas a bèles uolhs vesents
es l’escasença de far milhor conóisser « lo bèu felibre Vicairés »
coma lo sonarà Langlada. L’Atlantida ven un libre de nauta reputacion en
Occitània. Es d’alhors en 1886 (1885-86 segon JM Petit) que Alexandre
Langlada comença d’escriure son tèxt mai ambicios "La Fada Serranèla"
(que se'n publicarà de tròces en 1893 mas l'ensèms pas qu’en 1989 !).
De fach l’idèa de la « Fada » seria venguda a Langlada en 1882 a
la vision de la "Lausa Cobèrta" de Valhauquès. Alavetz l'Atlantida
de Verdaguer èra coneguda (premiada en 1877 a Barcelona) mas encara inedicha... ?
A aquel moment tanben
rescontram Joan Monné (Perpinhan
1838-Marselha 1916) « un Roussillonnais devenu provençal, [qui]
commence par traduire l’Atlantido de Jacinto Verdaguer (...) Montpellier 1888 »
in « Hist. du Félibrige (1854-1896)“ per G Jourdanne, Avignon, 1897, p
40. Joan
Monné, engenhaire dels Ponts e Cauçadas, serà un element actiu dau felibritge
entre 1870 e 1907, collaborador de la « Revue des Langues Romanes »
tant coma de « l’Armanac
Provençau »...
Se 1886 marca la
popularizacion de Verdaguer en Occitània, es tanben un viratge dins sa vida
personala, que vei s’amolonar los nivolasses escurs... Era estat prigondament
marcat per son viatge a la Tèrra Santa. Se metèt a practicar a partir de 1889
d'exorcismes, ni que la ierarquia eclesiastica afeccionèsse pas gaire aquelas
practicas. S’endeutèt en comprant a Vallcarca un oratòri ont se poguèsse
retirar per far peniténcia. Claudi López,
segond marqués de Comillas, decidiguèt amb los avèsques de Barcelona e de Vic
que Verdaguèr deviá desenant anar demorar a Osona. Per se pausar.
En 1880, publicarà « Cançons
de Montserrat » e « Llegenda de Montserrat ». Recampats en
1889 dins lo volum unenc « Montserrat » (1889). Dos ans puoi (1882),
es « Lo somni de sant Joan », polit tèxt mistic que tornarà sortir
corregit e augmentat en 1887... donc tornant de Tèrra Santa...
En 1895 fai estampar
« Sant Francesc » e una revirada de « Nerto », de
Frederic Mistral. E son famos poèma « Canigó « - considerat coma
son milhor poèma epic. L’avèsque Morgades lo coronèt simbolicament « com
a poeta de Catalunya ». Car se l' Atlàntida era una epopèa dau
biais classic, amb una vision ispanica de la descobèrta dau Novèl Mond,
« Canigó » es « una llegenda romàntica, dedicada a
exaltar els orígens cristians de Catalunya ».... En 1889 son libre de
viatges « Dietari d'un pelegrí a Terra Santa » es estat
considerat sa milhora òbra en pròsa.
Avèm vist que Verdaguer
demorava desenant a Osona. Enlai, au santuari marial de la Gleva, estèt dos
ans. Mas en desobeïguent a sos superiors traguèt son fròc a las ortigas e
s’anèt establir en abriu de 1895 a Barcelona. En cò d’amics sieus, la
familha Duran : una veusa e doas
filhas. En junh publiquèt un comunicat a la premsa de Barcelona ont
declarava, "davant de la gent honrada" de la ciutat, qu’èra
victima d'una persecucion injusta. E respondèt a la suspension de sa fonccion
de prèire prononciada per l’avèsque per tota una tièira d'articles "en
defensa pròpia", qu’aguèron dins lo public un grand impacte. Marrit
escandal public. Afrontava dins la premsa sos ancians amics : l’avèsque,
lo marqués, lo canonge Jaume Collell, l'avocat —e cosin sieu— Narcís
Verdaguer i Callís...)... Venguèt un afar politic : lo "cas
Verdaguer". L’avèsque capitèt en 1897 d’amaisar tot aquò amb l’ajuda
dels paires agustins d'El Escorial. Verdaguèt retractèt sos dires e siaguèt
tornarmai autorizat a celebrar la messa.
Es la pontannada ont publiquèt
sa trilogia poëtica « Jesús infant », inspirada dau grand viatge
en Palestina. Compren tres libres: « Nazaret » (1890), « Betlem »
(1891) e « La fugida a Egipte » (1893). « Roser de tot l'any »
(1893), « Veus del Bon Pastor » (1894) e « Flors del Calvari »
(1896), paréisson dins aquela pontannada amb tanben sos articles jornalistics
recampats jot lo titol « En
defensa pròpia » (1895).
Sas darrièiras annadas
acceptèt la direccion literària de las revistas « L'Atlàntida »,
« La Creu del Montseny », « Lo Pensament Català ». E
estampèt tres autres poèmas : « Santa Eulària » (1899),
« Aires del Montseny » (1901) e « Flors de Maria »
(1902).
Finiguèt sa vida a
Barcelona, ablasigat per la tuberculosi. Defuntèt a Vil·la Joana de
Vallvidrera, lo 10 de junh de 1902, e siaguèt tres jorns puòi enterrat au
cementèri de Montjuïc, a Barcelona. Au mièg de la manifestacion de dòu
popular mai impressionanta, se ditz,
de l’istòria de Catalonha.
Es pas qu’après que
defuntèsse que se publiquèron « Al Cel », « Corpus Christi »
(1903) e « Eucarístiques » (1904), « Perles del "Llibre
d'Amic e d'Amat" » (1908), e una version dau Cantic dels Cantics,
precedida de la pròsa « Los jardins de Salomó »
(1907). Dos volums d' «Escrits inèdits » (1958 e 1978), un
reculh complementari de « Poesies juvenils inèdites » (1966) e un
« Epistolari » (1959-1993) completèron, fins uòi, la produccion
literària de Verdaguer.
Dins tot aquò la nauta
figura de Jacint Verdaguer s’enauça amb un grand relèu. Apareis destacat dau
segle XIX, emblematic cap e tot de la Renaissença literària catalana. Sas òbras
poderosas e ambiciosas, pro popularas, posan a las sòrgas de la cultura
tradicionala de Catalonha. Una granda dèca aitanben per lo « politicament
corrècte » de nòstre temps, son catolicisme : es un autor mistic
vertadièr, prigondament pastat de fe crestiana, causa pas jamai gaire apreciada
dins un contèxt de « cultura modernista ». Mas i a la
desencusa d’èsser sincèr cap e tot, çò qu’es de tot segur pas totjorn lo
cas d’escrivans posant a aquela tematica au sègle XIX ont podiá passar per
conformisme conservatista.. Qué que sia Jacint Verdaguer tornèt a la lenga
catalana tot son prestigi d'idiòma de cultura. çò
que ne fai un « símbol de catalanitat ». E de tot segur un grand
classic.
Pèire Azemà
(1945)(---> la pagina de Pèire Azemà)
Dònas, Sénhers e
Amics,
A l’auba clara de
nòstras Respelidas bessonas, un dels trobaires los mai enfuocats de la
Catalonha renadiva, Victor Balaguer, èra, se sap, fòrabandit de son país e
aculhit en fraire dins lo rodelet dels primièrs felibres.
Es alara que, d’Avinhon
ont èra recaptat, dedicant a Mistral un reculh de sos poèmas, ié disiá :
« Provensa ha
estat per a mi la que un jorn fou Catalunya per aquells trovadors provensals que
sobrevisquéren a la cayguda de la dinastia tolosana i a la mort de la pàtria
independencia. Al peu del Montserrat trobàren un refugi, i ab ell nova llar i
nova pàtria »
« En paregudes
circunstàncias vingui jo aqui, y als peus del Ventor trahi també, pobre
trovador errant, una pàtria, un refugi y una llar.»
I aurà lèu
nonanta ans qu’aquelas paraulas èran escrichas, e çai nos trobam tornarmai,
acampats embé de Catalans despatriats, uniguent de cotria au sovenir dau passat
nòstres espèrs en deman, comuniant dins l’amor dau terraire e de la lenga en
rendent las onors degudas a la linda memòria d’un poèta qu’a superbament
enaurat l’una e l’autra.
Astrada malanconica,
segur, que la celebracion dau centenari de Jacint Verdaguer siágue, antau, grèva
de maucòr e de laguis, e qu’una fèsta de poësia demòre ensornida per lo
regrèt de çò qu’es encara perdut.
Gaug e tristum, jòia
è dolor, de lònga s’entremèsclan dins l’istòria de nòstra amistança
embé Catalonha - coma se rescòntran sovent dins la vida e dins l’òbra de
Verdaguer.
L’omenatge que lo
Felibritge ié porgís uòi per ma vòtz, mai d’un dever nos lo comanda. Dever
de remembrança e de fidelitat, de reconoissença e d’admiracion, dever onte
lo clar jutjament de nòstre èime reganta e retròba lo vam natural de nòstre
còr.
Lo salut neblat de
tristesa de Balaguer a Mistral es de 1867. L’annada d’après, es dins lo
bonur e l’alegria que Barcelona recebiá trionfalament Mistral e sos amics. Es
dins la pompa esbrilhaudanta dels Jòcs Floraus que las doas Poësias respelidas
se reconoissián e se potonejavan coma doas sòrres. Es alara que Mistral
destriava un dels concurrents, desconegut de totes, un jove païsan coifat de la
« barretina », e i anonciava son magnific avenir de poèta.. La braçada e la
benediccion qu’el aviá reçachudas de Lamartine, Mistral las rendiá a
Verdaguer; e, a son torn, lo cantaire de Mirèio
« Tu Marcellus
eris... »
Aquela devinhacion
de poèta, l’avenir ié deviá lèu bailar rason ; deviá plenament complir la
profecia mistralenca, e Verdaguer
s’anava auçar, enauçant emb el la lenga de son país, sus las pus nautas
cimas, tot còp floridas e tot còp
sauvertosas, dau lirisme e de l’epopèia.
Aquò se sap, mai o
mens, e se saupriá ben mai encara, dins lo monde, se lo printemps de libertat
totescàs florit per Catalonha,
dins la joina Republica espanhòla, aviá pogut téner sas promessas e amadurar
en patz totas las fruchas de l’estiu...
Baste ! sèm
pasmens pro que sabèm, d'un òme e d’un poèta coma Verdaguer, la qualitat
ensigna de son òbra e la màger vertut de sa leiçon. Lo poèta es dels bèus e
dels grands que i ague, e mème quand trantalheja e flatgís, es que s’es
asardat de tròp, a-m-una batuda quasiment subre-umana : dins un siècle alucrit
e un monde afairat a de trigòsses prosaïcs, ressuscitar l’engèni poderós
de l’épopèa... Devèm a-m-aquel nòble esfòrç de grands crits esmoguents e
passionats, lo giscle abondós d'una
fònt sempre
regolanta d’armonia e d’imatges, l’efusion calorenta d’una anma
embraigada d’amor, la cançon mascla e lo fresc cantadís d’un trobaire coma
ressorgit de l’Atge mejan, en quau s’unissián la fòga arderosa d’un
chivalièr e la bontat francescana d’un moine, e que, dins lo batedís de son
còr – tant de temps matrassat e sofrent – acordava a-m-un ferotge
estacament per la tèrra mairala la pietadosa emocion de l’umana tendresa ...
De lònga
barbelarem a l’evocacion d’aquela Atlantida misteriosa, e mai encara benlèu
dau teatre de sa tragedia : la mar, la mar cantaira e sempre renadiva que vint
ans brecèt los pantais dau poèta, la mar serena e luminosa onte se miralha la
cara risenta de « Maiorco en flour », la mar divenca onte lo còr de las illas
gregalas canta son imne d’amor e de lutz; e tanben los Pirenèus, gigants menèbres
e pesucs, fòrças de la natura etèrna e que, ben mai qu’a la gràcia un pauc
docinosa de las « montanyes regalades » nos fan pensar au dur e bèu poèma
provençau d’Andrieu Chamson :
Li mount soun li
barri
De l’eternita...
Barbelarem parièr
a l’evocacion dau Canigó – que son nom solet nos vai au còr – poèma
nacional, epopèia de la Reconquista, que liga non solament l’òbra mès
tanben un tròç de la vida dau poèta au Rosselhon, onte Verdaguer a viscut,
trevant sèrres e combas, ié fargant las estròfas de son poèma, passada que
ne’n gardèt e ne’n cantèt lo recòrd :
Mes, oh
Conflent, oh Vallespir, oh serres
que teniu la
meva ànima cativa...
Cantaire de la
Reconquista de la Tèrra, Jacint Verdaguer, el, a complit per sa part una autra
reconquista, la que Mistral sòna superbament « recounquista l’empèri de la
lengo ». Prètzfach gigant, que i an contribuït sas doas epopèas, e mai
encara benlèu sos poèmas lirics, aqueles « idillis y cants mistichs » e las
autras òbras de la mèma vena, onte s’espandisson las largas ondadas de son
misticisme, onte sa poësia clareja e musiqueja
coma un riu de montanha dins la fresca lumièira de l’auba.
La reconquista dau
vèrb es, a nòstres uòlhs, un dels pus pèus titres de glòria de Verdaguer. A
culit piosament, per camps e còlas, los vièlhs mots granats e gostoses de sa tèrra,
los mots de cada jorn que fan, amolonats, l’umble tresaur dau saupre
popular, e los a
reviudats e tremudats pèr la vertut de son engèni e lo mistèri de sa poësia,
sempre parièrs e pasmens cambiats, tindants d’una musica novèla e
beluguejants d’un dardalh flame nòu... Lo paure capelan trobaire, dins sa
simplesa e sa grandor, aviá passat aquí, embé lo poder miraclant dau verbe;
dels rèbles dau camin e dels rassièrs dau trescamp, sos dets enmascats e sa
paraula fada avián fach de pèiras raras e d’esbarlugantas belòrias.
En subre de tota
autra lausenja, lo Felibritge, escassament fondat per la mantenéncia e la
sauvacion de la lenga, deu a Jacint Verdaguer lo salut d’onor que s’amerita
lo qu’adralhèt la lenga catalana dòrs las espandidas de l’avenidor, en
renosant per ela lo fiu d’una tradicion antica e gloriosa.
Onte e quora que siágue,
se ié poiriá rendre aquel omenatge. Mès m’es vejaire qu’a Montpelhièr e
d’aquesta ora, n’es mai que mai lo ròdol e lo moment.
Cau ben, d’efèt,
renovelar – car se remembrarà pas jamai tròp – los liams que, de lònga tòca,
unisson la Ciutat de Montpelhièr a la frairala Catalonha, lo « Comtat gran »
au breç nadalenc d’En Jaume lo Conquistaire, a la vila saberuda onte ensenhèron
Ramon Llull e Arnaud de Vilanòva.
Es sempre emb una
fiertat amairida que nos repetam aqueste jutjament dau Conquistaire sus sa
senhoriá de Montpelhièr, tala que la retrai un cartabèu de nòstres archius :
« una de las ciutats millors del mon » ; coma es emb un lèime orguòlh ciutadin que pensam au testimòni dau vièlh
cronicaire Ramon Muntaner lausant lo savi govèrn de nòstre Conselh de Vila. E
es Muntaner encara, dins sa Cronica, que baila per conselh au nom de son mèstre,
a totes los « qui sien de la senyoria del senyor rey Darago e de Mallorques
e de Sicilia, que amen e honrren tots aquells qui de Muntpesller en lur poder
vindra »; e s’aquò fan, ço ditz « hauran bon merit e per aquest mon e
per laltre, e faran cortesia a ell mateix, e conseruaran la dreta amor qui entre
nos e ells deu esser e sera tostemps, si a Deus plau ».
Aquela « drecha
amor », l’avèm longamai mantenguda. O sabètz pro, totes, per que siágue
pas mestièr de vos’n bailar las provas. Marcarai pas qu’un moment d’aquela
longa istòria, lo que lo mai s’endeven embé l’acampada de uòi. Es aqueles
jorns de julhet 1886 que Jacint Verdaguer seguèt l’òste de la ciutat de
Montpelhièr, e qu’onorèt de sa presença la Cort d’amor dau Mas de Cotte,
onte mon egrègi antecessor, lo sendic Frederic Donnadieu, clinèt davans son
engèni lo salut de respèt e d’amiracion dels felibres lengadocians. Pèr un
gèst pretocant, Verdaguer anava puòi, dins Santa-Crotz de Cèla-nòva, benesir
la pèira que sèrva lo nom e lo remembre dau prior Joan-Batista Favre... Aviam
pres nòstras amiras, a l’estiu de 1936, per commemorar lo cinquantenari d’aquelas
jornadas; mès, ai las! a l’estiu de 1936, d’autres eveniments e d’autras
pensadas nos destorbavan... Trobam uòi l’ocasion de nos requitar d’aquel dèute.
Aquesta ceremoniá
memorativa, aladonc, aicí mai que mai se podiá e se deviá faire, a l’onor e
memòria de Jacint Verdaguer. Mès tanben, mai que mai en aquesta ora, aquela
celebracion pren tot son relèu e carga tot son pes d’emocion prigonda e de
pinhastre afortiment.
Desoblidam pas,
amics catalans, las crudèlas escasenças qu’an fach de vautres nòstres òstes,
e a travèrs quantas duras estaminas vos sètz adralhats sus lo camin escalabrós
qu’èra, ai las! lo dels « faidits ».
Una secrèta
vergonha me gardariá de vos dire aquelas causas, se las aviam pas dichas a l’ora
que caliá, e s’aviam pas parlat, fidèls e cresents, au moment que tant
d’autres se calavan.
Es en 1937 – e la
data sola vos ’n ditz lòng – que marcàvem lo setantenari de la « Coupo
Santo », ofèrta sagrada de vòstres paires a nòstres paires, e que disiam (1)
: « Rèn sarié pièje que lo silènci, se poudié quita crèire que sian
soulamen li coumpan di jour urous, oublidous is ouro negro di devé de l’amistanço
e di liam de la freirejacioun. » E puòi; evocant lo brasàs ensagnosit que
cremava vòstra patria : « Se l’immensita dóu chaple, l'ourrour de la batèsto,
lo sourne bilans di dòu e di rouïno, vuei passon de liuen ço que s’es vist,
au siècle passa, tras li Pirenèu; e se la guerro que ié flambo es uno
espaventablo esperiènci que l’Espanho n’es au cop lo terren e la vitimo –
acò non pòu èstre pèr nautre qu’uno reson pu grando de coumpassioun
arderouso e de bate-cor pietadous
(se sian pas capable de mai) ».
Se sèm pas estats
capables de mai, ne’n sèm estats durament escarnits, e los ans passats
desempuòi an pas que tròp atestit la veritat d’aqueles mots d’ « espaventablo
esperiènci » que fasián sorire lo solèmne baujum de las gents tròp
senats. Es que, au còntra d’eles e de sa corta saviesa, aviam ausit la crida
dels martirs – vòle dire, au sens plenièr dau mot, dels qu’avián vist e
patit e que portavan testimòni. Nos traucava l’ausida e lo còr, aquel rampèl
tragic de vòstre, de nòstre car Alfons Maseres, A Europa... Pecaire! L’Euròpa
demorava sorda e muda e a, dempuòi, terriblament pagat son pecat. Mès, au pres
de tot çò que sabèm e de tot çò qu’inhoram encara, au pres de sa carn
viva e de son sang tebés, s’es enfin redimada e liberada. E vejaquí tornats,
senon la jòia (car tròp de dòus l’ennivolisson) au mens lo solaç e la
serenitat.
Se poiriá-ti que
vautres solets, amics Catalans, demorèssetz a l’escart de la comuna deliurança,
dins lo regrèt de la libertat esvalida e de la patria perduda? Nani, es pas de
creire e lo cresèm pas... Se uòi encara cau redire lo planhum de Verdaguer :
Catalunya,
Catalunya, lo teu dia s’es fet nit,
volèm
creire qu’aquela nuòch non serà de durada, que lo sorelh de la Libertat «
s’es escondut, mès non es mòrt », coma disiá lo vièlh trobaire, e que
tornarà lèu lusir sus « Catalunya triumfant ».
Nòstras ceremoniás
d’ara son pas que las primièiras vèspras dau centenàri de Verdaguer,
celebradas dins una intimitat fervorosa, emb’una « enyorança »
enlusida d’espèr. Mès lo centenàri gloriós a quau Verdaguer a drech –
autant gloriós qu’o seguèt l’apoteòsi de sas funeralhas – es, aqueste
an, de l’autra banda dels Pirenèus que lo festejarem, dins l’estrambòrd
d’un pòble escapi de la sornièira e de l’esclavituda, sus los acrins autièrs
dau Montserrat, sus las parabandas floridas de Montjuic, fàcia a l’encantament
de la Miegterrana, dins la glòria de l’azur immens e la musica de la lenga
deliura, a l’ora marcada, a l’ora astrada, a l’ora predicha de totstemps,
pèr lo poëta de nòstra « Cançon de la Crosada », l’ora benesida
Que Deus renda
la terra als seus fizels amans.
(1) in Calendau N°57, Setembre 1937
Obras en facsimil a la bibliotèca Lluis Vives: Á Barcelona / La Atlàntida / Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista. / Caritat : poesíes estampades ab motiu dels terratrémols de Andalusía / Colom, seguit de Tenerife : obra pòstuma / Eucarístiques / La mellor corona : poesies , etc...
 |
OBRAS
sus de sitis divèrses |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Roser
de tot l'any Cada dia de l'any, un poema... |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
 Dos
capítols de CanigóAl web de Miquel Alonso podeu llegir els dos primers capítols d'aquesta obra. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Magisteri
Teatre-Mag Poesia Amb força fragments verdaguerians i enllaços. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Eucarístiques Edició digital d'aquesta obra a la BVJLV. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Colom
seguit de Tenerife Edició digital d'aquesta obra a la BVJLV. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
"L'emigrant"
i "El virolai" Els dos famosos poemes a una pàgina de "Poesies emblemàtiques de Catalunya" |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Selecció
de Poesia Catalana Mitja dotzena de poemes (incloent l'impressionant "Sum vermis") i una breu nota biogràfica. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Poesia
Catalana d'Ahir i d'Avui Sis poemes: "L'emigrant", "Lo llit d'espines", "Cant d'amor", "Esperança", "Sum vermis" i "Vora la mar". |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
A
Barcelona: oda Digitalització conjunta de la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes del text íntegre de l'oda "A Barcelona" basat en una edició de 1883. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Canigó:
llegenda pirenayca del temps de la Reconquista Digitalització conjunta de la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes del text íntegre de Canigó basat en una edició de 1896. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
L'Atlàntida Text íntegre de L'Atlàntida amb notes i il·lustracions. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
"Vespres
d'espellofada" Text breu de Verdaguer (amb anàlisi de vocabulari) en una pàgina sobre Osona. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
El
castell dels comtes de Pallars Text breu de Verdaguer. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
"Balada
Mallorca" El poema. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
COMENTARIS |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
"Verdaguer.
Un geni poètic" Si aneu a la secció "Articles" d'aquesta mostra virtual, podreu llegir un bon grapat de comentaris sobre Verdaguer. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
"Reivindicació
de mossèn Cinto" Article d'Anna M. Gil a l'Avui (19/09/02). |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Surt
En defensa pròpia Notícia de l'edició dels articles de Verdaguer a La Publicidad a càrrec de Narcís Garolera al diari Avui (21/01/02). |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Verdaguer Article d'en Narcís Comadira sobre l'autor, publicat al Quadern d'El País (03/01/02) i recollit per la Biblioteca Digital de la Universitat de Barcelona. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
HOMENATGES |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Any
Verdaguer.com Pàgina institucional promoguda pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Homenatge
virtual a Tarragona A la pàgina dels Premis literaris Ciutat de Tarragona. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Any
Verdaguer: activitats per als alumnes Contribució del SEDEC a la divulgació i el coneixement de la producció literària d'aquest poeta. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
L'any
2002, Any Verdaguer Pàgina elaborada per Garonuna, el portal de la festa. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
DIVERSOS |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Jacint
Verdaguer. Autobiografia literària Ressenya del llibre homònim a cura de Ricard Torrents. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
"Verdaguer
i Maragall: proximitats i distàncies" Exposició de la Biblioteca de Catalunya que exhibeix material documental, entre el qual s’hi troben les cartes i dedicatòries entre els dos poetes. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Els
goigs a Internet Textos dels goigs escrits per Jacint Verdaguer. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Jacint
Verdaguer en vídeo Informació del vídeo Jacint Verdaguer, un escriptor per al poble. Formulari per a l'adquisició. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Barcelona
i Verdaguer Pàgina de l'Ajuntament de Barcelona que descriu un itinerari per la Rambla dels Estudis. En un dels edificis d'aquet itinerari, el Palau Moja, es conserva la cambra de Mossèn Cinto. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Casa-Museu
Verdaguer a Folgueroles Construïda al segle XVII, conté l'exposició permanent sobre la vida i l'obra del poeta. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Xat
sobre Verdaguer Xat organitzat per Vilaweb (12/03/02) amb Víctor Batallé, comissari de l'Any Verdaguer. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Cal·ligrama
Atlàntida-Verdaguer Cal·ligrama que reprodueix un retrat de Mossèn Cinto amb el text íntegre de l'Atlàntida. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
escrivans de la fin dau sègle XX
Retorn a
l'ensenhador de la literatura montpelhieirenca d'òc
Retorn a
l'ensenhador generau