Istòria Literària

LO CENTENARI D'ANFOS ROCA-FERRIER

A l'environ de 1873 se legiguèt per lo primièr còp a l'ensenhador de la Revue des Langues Romanas la nom d'Anfós Ròca-Ferrièr : èra lo d'un jovent de 29 ans (èra nascut a Montpelhièr lo 2 d'agost 1844), dont lo paire, Frederic Ròca-Ferrièr, au lòc de renegar la parladura de sos aujòls aviá rimat en vièlh occitan divèrsas composicions que son filh ne traguèt la matèria de doas brocaduras estampadas encò d'Hamelin, en 1875 e 1876, Tres cansos en plana lenga romana, e los cants I e II d'una òbra plan curiosa ont l'autor volguèt expausar, jos la forma poetica, la doctrina de la perfieitibletat umana, Los Ages de l'Umanitat.

1873 : es lo temps que Montpelhièr comença de jogar dins lo Felibritge un ròtle de primièra e deven un fogau d'arderosa vida occitana. Octavian Bringuièr e Carles de Tortolon, qu'an comprés que la vièlha ciutat universitària pòt pas demorar en defòra del movement de renaissença miegjornala, se son ja virats cap als felibres provençals e an semenat en tèrra lengadociana lo bòn gran de las idèas mistralencas. La Société pour l'étude des Langues Romanes, que son influéncia serà tant granda, de mercé particularament a la publicacion de la Revue des Langues Romanes, espelís en 1869. Puòi, lòng d'una polida tièra d'annadas, lo druditge del prètzfach felibrenc dins la ciutat del Rei en Jaume se marca successivament per los Grands Jòcs Florals de 1875, la creacion de la Mantenéncia de Lengadòc en 1877, las ufanosas Fèstas Latinas de 1878, l'inaguracion de la primièra catedra francesa de Lengas Romanas en 1879, las manifestacions del Teatre Roman en 1880, mentre que sus lo terrador montpelhierenc aparéisson una còla numerosa de poètas e de sabents qu'an per sas òbras, revistas, jornals e edicions de l'ostau Hamelin...

Dins aquela bolegadissa, Ròca-Ferrièr anava prene una plaça tant importanta qu'evocar sa vida, dempuòi sos primièrs articles, aquò's retraire la vida del Felibritge montpelhierenc dns las trenta darrièiras annadas del sègle. Secretari de la Société des Langues Romanes de 1873 à 1885, longtemps secretari de la societat felibrenca del Paratge, president del Felibritge Latin après1891, elegit majoral en 1881 (Cigala latina), mas demissionari en 1892, au principi de totas las manifestacions occitanas de son ròdol, Ròca-Ferrier faguèt distribuir mesadierament, de 1879 a 1887, per lo còmpte de la Mantenéncia, de fascicles constituits per de trabalhs especials o per de tiratges a despart de la R. L. R., faguèt paréisser, de 1881 a 1885,1'almanac de l'uòu de Pascas, de janvièr 1887 a decembre 1889, la revista Occitania, de 1890 a 1900, la revista Le Félibrige Latin, de 1893 a 1903, l'Armanac Montpelhieirenc, tota una tièira de publicacions que, jonchas a mantunas paginas de la R.L. R, demòran un testimòni d'un inegable interés sus la lenga e la literatura; del país montpelhierenc.

L'òbra escricha de Ròca-Ferrièr se partís a boldre entre aquelas divèrsas publicacions d'ont traguèt d'alhors una lònga seguida de sos articles qu'acampèt dits lo volum titolat " Mélanges de critique littéraire et de philologie. Le Midi de la France, ses poètes et ses lettres de 1874 à 1890 (Montpellier, Paris, 1892 ; XXIV 534 p.).

Lo Montpelhierenc se mòstra un critic imparcial e saberut, conscienciós e maniagós ; sas remarcas son 1as d'un istoriador literari que s'es clinat tant sus los poèmas dels trobadors e sus nòstres vièlhs tèxtes de l'Atge-Mejan coma sus los autors de la decadéncia o sus las òbras felibrencas del sègle XIX, tant sus las produccions lengadocianas coma sus las provençalas, gasconas, catalanas, lemosinas o auvernhatas : son tanben las remarcas d'un filològ que, de mercé a sa prigonda coneissença de las lengas latinas e de totes los dialectes d'òc, pòt procedir a de numeroses e utils raprochaments. Lo mendre article sus lo mendre obratge li baila un pretèxt per remembrar de faches literaris o per donar d'entresenhas filologicas.

Ròca-Ferrièr es tanben un folclorista qu'ignòra pas çò que representan par un país sos provèrbis, sos còntes, sas legendas, sas cançons, tot aquel tresaur qu'es un rebat vertadièr de l'anma d'un pòble. Li agrada d'assabentar sos lectors de l'existéncia d'aquelas òbras popularas, de ne dire l'interés e lo prètz. O fai en filològ, emai en poèta.

Car èra. un poèta dont los verses se pòdon legir esparpalhats dins las divèrsas revistas que bailegèt. Aquel esparpalhament es justament l'encausa de l'oblit ont caiguèt son òbra lirica que pasmens s'ameritava, mièlhs. Seriá pas dificil d'i potzar los elements d'un reculh qu'auriá sas beutats. De segur a la poësia de Ròca-Ferrièr, mantun còp, li desfauta l'espontanivetat ; pòrta tròp sovent la marca de l'esfòrç; la lenga n'es arcaïca, los ritmes tròp classics, la pensada de fes escura.. Mas, temps en temps, un poèma nos ven bailar, dins un vestit gaubiós, lo testimòni de l'esmoguda sincèra e de la frescor dels sentiments d'un poèta qu'auriá sempre degut quitar son còr parlar liurament au lòc d'embarrar son lirisme dins las raras estrechas d'una poësia convencionala.

Mas çò que devèm lausenjar sens trantalh dins aquela òbra es la volontat de l'escrivan de purificar sa lenga, d'emplegar lo mot blos, lo mot manlevat a la vertadièira sòrga miegjornala (çò que, de fes, lo mena justament a aquel arcaïsme que li foguèt reprochat), e lo desir de codificar la grafia del montpelhieirenc en li servant sos caractèrs especificament occitans.

***

Los garguilhs, un còp èra famoses dins la " Republica del Solelh ", qu'opausèron Rica-Ferrier e los elements del Felibritge lengadocian representats, a Montpelhièr, per Roumieux e Arnavièlha, seriá pas mestièr de ne parler aicí se serián estats sonque questions de personas, e o foguèron, de segur, un pauquet. Mas foguèron tanben la resulta d'una divergéncia de concepcions qu'es interessant de sotalinhar ; donèron a Ròca-Ferrièr l'escasença de precisar sus divèrses punts, sas idèas qu'es pas inutil de remembrar dins aquestas regas ont volèm faire aparéisser la fisionomia del Clapassièr. Podèm dire, jos una, forma simplificada, que la galòi Roumieux se vesiá reprochar de faire del Felibritge un motiu d'amusament, mentre que lo bailejaire d'Occitania voliá " que le Félibrige reste respectable et respecté, qu'il ne devienne pas un sujet de bouffonnerie et de risée, une école de pasquinades et de polissonneries " (discors del 9-11-89). Quitem de caire lo greu de polissonariá que tòca justament a una question personala... Cau reténer que per Ròca-Ferrièr coma per Tortolon lo felibre aviá de s'afanar a quicòm de mai seriós qu'a rimar de vèrses e de cançons par los dimenges del maset. Aquel esperit, lo faguèron passar dins los estatuts del Felibrige Latin (21-5-91) que bailavan coma objectius a l'activitat de la societat l'establiment d'un diccionari, d'una gramatica, d'una carta geografica del montpelhieirenc, lo desvolopament literari d'aqueste dialècte, l'estudi de la 1enga, de l'istòria, de las tradicions e costumas del país montpelhieirenc consideradas en elas-meteissas e tanben dins sos ligams ambé los idiòmas, l'istorica, la literatura, e las legendas dels païses latins, enfin, l'alestiment de jòcs poetics dubèrts a totes los parlars occitans emai a las divèrsas lengas latinas.

Per tot dire sus aquel punt, entre Ròca-Ferrièr e Roumieux, la divergéncia apareissiá coma un aspècte de l'opausicion entre tendéncia sabenta; e tendéncia populara que d'unis, de tot temps, se son entestardits a faire nàisser dins lo movement occitan, au lòc de veire aquí dos corrents complementaris que son existéncia es necessària als progresses de la causa miegjornala.

Mas, dins Roumieux, emai, aqueste còp, dins Arnavielha, quicòm encara agradava pas au saberut critic de la R. L. R. : lor desir de provençalizar la lenga montpelhierenca, e lors esfòrces per i arribar. De contunh, s'auborèt còntra parièira pretencion, e ferotjament. "Nous voulons, disiá dins son discors del 9-11-89, que l'on respecte notre dialecte, aussi rigousement, aussi absolument que nous respectons nous-mêmes les dialectes voisins... Il n'y aurait ni raison ni justice ni droit si nous, qui sommes les modestes héritiers, les légitimes représentants d'un passé littéraire si glorieusement ancien, si catégoriquement établi, nous consentions à renier notre idiome, à mutiler ses formes ". Crese que subretot voliá pas que lo sacrifici de son parlar foguèsse consentit au profièch d'un que, o cau reconéisser leialament maugrat la simpatia e lo respècte deguts a la lenga de Mistral, d'Aubanèl, de d'Arbaud e de fòrça d'autres, seguiguèt una evolucion que ne fai pas, a, l'ora d'ara, lo mai representatiu de l'ensemble dels dialèctes occitans. Sembla rasonable de pensar, amb Ròca-Ferrièr, que lo lengatge de Montpelhièr, per parlar que d'aqueste, " satisfait beaucoup mieux que celui de la Provence, grâce à la fixité logique et à la permanence de ses finales, à l'existence réelle et non pas transitoire de ses pluriels, tous les besoins de l'histoire et de la science, toutes les nécessités de l'enseignement, qu'il se produise par le livre, la chaire, l'école et le théâtre ou seulement par la revue et le journal quotidien " (Félibrige Latin, I, 8).

L'autor d'aqueste jutjament, o vesèm, se laissava pas espaurugar per aquel " drech de cap d'òbra " invocat de fes au benefici del provençal.

La grafia meteissa de l'escòla avinhonenca la voliá pas acceptar, que la trapava " trop particularisée " (R. L.,R., març 1874). " Ne pourrait-on formuler le voeu, - escriviá dins lo meteis fascicle de la Revista, - qu'un système orthographique commun fût accepté à l'avenir par tous ceux qui écrivent les divers dialectes de la langue d'oc ? Il y a là évidemment un essai difficile à tenter et qui aura ses périls, mais qui seul peut donner aux idiomes méridionaux une force de résistance suffisante. La philologie regrettera la perte de quelques formes particulières ; mais quel avantage ne gagnera-t-elle pas aussi à, l'abandon définitif de ces mille systèmes orthographiques... " E aquel sistèma comun, lo concebriá " éloigné de toute exagération phonétique ou particulariste... lieu commun de nos idiomes méridionaux et reliant autant que possible leur littérature à celle que nous ont légué les troubadours " (R. L. R. juin 1876).

Aquel socit d'unificacion grafica bastariá a provar dins Ròca-Ferrièr lo sentit de l'unitat occitana. Mas aquò's a cada pagina de son òbra qu'aquel aparaire afogat dels dreches del parlar montpelhieirenc, luònh de s'enclavar dins un particularisme estrech, laissa aparéisser una prigonda consciéncia del fach occitan, de sa contunhetat dins 1o temps, e de son extension dins l'espaci. Vai sempre delai de son epòca e de l'orizont de son terraire. Agacha dòrs lo passat per i trobar los testimònis d'una tradicion, e dòrs totes los païses que s'espandisson entre Niça e Baiona per i rescontrar las provas d'una identitat d'esperit. Sa solida sabentisa li permés de caminar d'aise a travers dels sègles de la literatura d'òc e a travèrs de las varietats d'una lenga que sap pasmens unenca dins son engenh e dins son fons. Demòra sempre atentiu a trapar e a sotalinhar las manifestacions divèrsas de l'anma miegjornala dins la lenga, la literatura o lo folclòre.

E, vertadièr mistralenc, au dessús de l'unitat occitana, amb los Tortolon, Langlada, de Ricard, crei a 1a realitat d'una autra unitat, la latina,, e vei lo primièr malhon de la cadena d'amistat dels pòbles bruns dins la fraternitat d'Occitania e Catalonha. La lenga catalana, la dessaparèt pas jamai de la lenga nòstra dins son afeccion ; se sap pas pus, uòi, mas o cau remembrar aicí, mentre que s'acaba l'an del centenari de la naissença de Monsen Cinto, a la mòrt de Romanilha, Ròca-Ferrièr volguèt donar per capolièr au Felibritge l'illustre poèta catalan Jacint Verdaguer.

La guèrra e l'ocupacion empachèron de profechar de l'annada del centenari de Ròca-Ferrièr par remembrar oficialament la fisionomia d'un Miegjornal d'elèit e lo prètzfach d'un pròbe obrièr de la sciéncia romana. Es de regretar que se siá ansin perduda l'escasença de donar en exèmple sa vida del tot consacrada a Montpelhièr, a Occitania e a l'Idèa latina.

Nos agrada de porgir a la memòria del President del Felibritge Latin, au nom de l'Institut d'Estudis Occitans, l'omenatge que li devon los Occitans.

Joan LESAFFRE

(OC N°169  (1946-47-48) o N°1 de la tièira X, pp 142-147)


Retorn a l'ensenhador de la literatura montpelhieirenca d'òc

Pagina de Roqueferrier
Retorn a la pagina de Joan Lesaffre

Retorn a l'ensenhador generau